El Dia del Poble Gitano serveix per reconèixer i reivindicar l’existència de la història, la llengua i la cultura pròpies. També per denunciar les discriminacions, violències i estigma que pateix el poble gitano des de fa molts anys.
El 8 d’abril és el dia del poble gitano i se celebra la commemoració del primer Congrés Mundial romaní. Es va celebrar a Londres l’any 1971 en el qual es va instituir de manera oficial la bandera i l’himne gitano “Gelem, gelem” que recorda les víctimes gitanes de l’holocaust nazi.
A Catalunya, l’arribada del poble gitano se situa ja fa més de 600 anys, però l’estigma, la discriminació i la falta d’oportunitats en l’àmbit laboral encara són ben presents.
De fet, segons l’últim informe de Secretariat Gitano de l’any 2020, el 17% de la població gitana més gran de 16 anys acaba l’ESO i el 80% es troba en risc d’exclusió social.
El racisme estructural cap al poble gitano és flagrant i estructural. Per tant, és present a totes les esferes de la vida pública i privada.
El racisme institucional que els envolta, afecta l’àmbit laboral en la dificultat per trobar feina, a l'escola, amb la policia i en els mitjans de comunicació. Però també en acudits i expressions quotidianes.
La pandèmia de la COVID-19 ha afectat negativament de manera general. Però és evident que a determinats col·lectius vulnerables, la pandèmia els ha afectat més. Com és el cas del col·lectiu gitano.
La situació sociolaboral del poble gitano està marcada per la precarietat laboral. El 80% de la població gitana està en risc d’exclusió i més del 50% es troba a l’atur.
L'any 1990 va començar a organitzar-se el moviment feminista gitano, quan va aparèixer la primera associació de dones gitanes feministes a Granada.
A patir d’aquí, les associacions i grups organitzats de gitanes feministes, no han deixat d'augmentar en nombre, i han continuat lluitant per aconseguir els seus objectius principals.
Nosaltres, com a organització sindical juvenil, estem compromeses a continuar treballant per erradicar qualsevol classe de discriminació als centres de treball i contribuint en l’assoliment d’ambients laborals més diversos i plurals.
Si necessites assessorament laboral, pots posar-te en contacte amb nosaltres i t'ajudarem!
Altres articles que t'interessen:
Com cada any la primavera també és sinònim de la declaració de la renda i de regular el pagament de l'IRPF.
Pots presentar la declaració de les rendes percebudes l’any 2021 des del dia 6 d’abril fins al 30 de juny de 2022.
El termini acaba el 27 de juny per a les declaracions amb resultat a ingressar per mitjà de domiciliació bancària.
La declaració es pot presentar de les següents maneres:
Si has percebut l’ingrés mínim vital (IMV) s’ha de presentar la declaració obligatòriament. És a dir, que l’hauràs de presentar sigui quina sigui la quantitat de les rendes percebudes, tant si arribes o com si no arribes al mínim d’obligació a presentar-la.
A més, l’hauran de presentar tots els membres de la unitat familiar de convivència, incloses les persones menors d’edat.
Recorda que la prestació percebuda durant l’ERTO (expedient de regulació temporal d’ocupació) per part del SEPE prové d’un segon pagador i per tant, has de presentar la declaració de la renda si arribes al mínim de 14.000 euros bruts l’any.
S’ha d’indicar les quantitats abonades (si ho necessites pots sol·licitat al sindicat el certificat de quotes pagades). La deducció de les quotes sindicals és de fins a un 35% segons els casos concrets.
Has de tenir en compte que a l’esborrany (model 100) no consta aquesta informació així que has de ser tu la que modifiquis la informació per incloure a la “casella 0014” les quotes sindicals i poder deduir-les a la declaració.
Si necessites assessorament laboral, no dubtis en posar-te en contacte amb nosaltres al correu bustia.avalot@catalunya.ugt.org o a través del nostre web www.avalot.cat.
Encara avui dia el món laboral és un espai hostil per a les persones trans i la resta de la comunitat LGTBIQ+, que pateixen moltes violències. Les persones trans són qui pitjors discriminacions pateixen en l’accés al mercat laboral i, quan accedeixen, han de suportar múltiples violències, agreujades per la por a perdre la feina.
La independència econòmica és quelcom essencial per al desenvolupament i empoderament personal, i l’estabilitat econòmica opera també com a protector davant del risc de patir violències, pobresa i exclusió social. A l'estat espanyol, però, la taxa d'atur entre les persones trans és del 85%, segons la FELGTB.
Malauradament, són moltes les persones trans que en viure violència familiar per no acceptar la seva condició han de marxar del nucli familiar i, davant l'absència d'ingressos i les discriminacions en l'accés a l'habitatge, es veuen abocades a dormir al carrer. Segons una investigació del FRA (European Union Agency for Fundamental Rights) més del 10% de les dones trans s’han vist obligades a dormir al carrer almenys una vegada a la vida.
En un sistema cisheteropatriarcal com en el que vivim, els privilegis de la masculinitat i l’heteronormativitat sempre són molt presents. És per això que els rols de privilegi també afecten les dones trans que pateixen més violència, més estigmatització i més precarietat laboral que els homes trans.
Segons les dades del FRA:
Amb aquest panorama sense oportunitats laborals són moltes les trans que es veuen abocades a exercir la prostitució com a única via laboral possible. Així ho afirma l'estudi elaborat per l'ONG Faciam, que fa una anàlisis de la situació de les persones trans sense llar a la Comunitat de Madrid.
Des de l’Avalot considerem que és necessari implementar accions per assegurar la incorporació de les persones trans al món laboral en igualtat de condicions que la resta de la població. Cal, també, eliminar els prejudicis i estigmatització cap a les persones trans.
En aquest sentit, valorem positivament que la “llei trans” estableixi mecanismes per revertir la situació de dificultat l’accés al mercat laboral de les persones trans. També valorem la creació de plans específics per millorar l’ocupabilitat i la creació de quotes de reserva de llocs en l’àmbit públic i incentius per a la contractació en l’àmbit privat.
Considerem que cal establir mecanismes que obliguin a les empreses assegurar la implementació efectiva de protocols contra l’assetjament i discriminació cap a les persones trans. És important formar les delegades sindicals en matèria de respecte a la identitat trans i altres entitats de gènere per tal que els centres de treball esdevinguin espais segurs.
Finalment, cal eliminar la violència institucional exercida cap a les persones trans, tal com la violència que es produeix en l’àmbit de la filiació per assegurar el desenvolupament dels seus drets sense cap mena de discriminació.
El 30 de març és el dia de les treballadores de la llar. Aquest col·lectiu és un dels més invisibilitzats que trobem al nostre país. Amb unes condicions laborals precàries i amb una gran desprotecció. Les treballadores de la llar estan en una situació inestable on la major part de la seva feina es troba en l'economia submergida.
El sector de la neteja de la llar sol estar molt feminitzat. Les treballadores solen ser dones migrades sense xarxes de suport i/o sense papers. Molt vulnerables a patir abusos laborals. Poques d'elles estan afiliades a la seguretat social i això aporta més desprotecció institucional i laboral.
És una feina essencial i de gran importància, però a la qual es dona molt poc valor i s'invisibilitza.
Les activitats de cures, neteja i serveis a les persones són les que tenen més treballadores dones. Són justament aquestes les que pateixen situacions de més precarització, tant de condicions laborals com salarials. Han estat aquests mateixos sectors els que han estat més afectats durant la pandèmia.
Una característica d'aquest sector és la desregulació de la seva situació, ja que en pocs casos estan contractades i, per tant, formen part de l'economia submergida.
És per això que les treballadores de la llar queden al marge de la llei de prevenció de riscos laboral. També pateixen una manca de regulació que les porta a patir vulneracions dels seus drets com poden ser: discriminacions, acomiadaments improcedents i indefensió jurídica.
A aquestes treballadores no se'ls garanteix el dret a l’atur ni els permisos laborals, als quals tenen dret la resta de treballadores. En el moment de la jubilació es troben amb poques hores cotitzades amb salaris precaris. Això les porta a tenir una prestació per jubilació molt minsa i les condemna a haver de buscar ajuda social per tenir uns ingressos dignes.
Dins del col·lectiu de les treballadores de la llar a Catalunya un 23,8% són dones estrangeres i entre el 30 i el 40% treballen sense contracte. La gran majoria d'habitatges de Catalunya que contracten treballadores domèstiques són a Barcelona (70%). S'estima que un terça d'aquestes estan sense permís de treball o de residència.
Més de la meitat a Barcelona cobren menys de 18.000 euros bruts anuals i un quart d'aquestes en cobren menys de 10.500 euros (segons dades de Barcelona Activa).
En molts casos les treballadores de la llar no se'ls permet descansar les hores marcades, això s'agreuja quan són treballadores internes (que viuen dins l'habitatge). Moltes d'elles tampoc estan afiliades a la seguretat social, ni tenen un sou digne, ni vacances.
Aquest col·lectiu té més risc de patir agressions sexuals, ja que es troben en espais privats i el dret a la inviolabilitat dels domicilis està més protegit que no el del treball.
Moltes d'aquestes pràctiques queden impunes i amagades, ja que es donen dins dels habitatges, lloc on és difícil detectar aquests comportaments pels mecanismes clàssics de detecció.
Des d'Avalot volem demanar un tracta laboral digne per a totes les treballadores i la regulació de la situació d'aquest col·lectiu perquè puguin gaudir d'uns drets laborals dignes. Necessitem com a societat donar valor a aquestes feines feminitzades.
La soledat no desitjada i els efectes negatius que aquesta situació provoca s’han convertit en un problema de primer ordre que afecta a tots els grups socials, també a les joves.
Tot i que la soledat no desitjada es relaciona més aviat amb la gent gran no només és un problema d’aquest col·lectiu. De fet, el sentiment de soledat no desitjada entre les joves va en augment.
Segons els resultats de l’enquesta Òmnibus realitzada el passat mes de juny de 2020, el 19,4% de les enquesatades de 16-24 anys de la ciutat de Barcelona se sent sola a vegades i un 7,1% sovint, dades que podem extrapolar a tot el col·lectiu jove de Catalunya.
La pandèmia de la covid-19 ha afectat de manera directa i negativa les joves de Catalunya. El malestar i salut emocional s’ha vist fortament perjudicada per la situació econòmica, laboral, sanitària, etc. L’aïllament social i la manca d’interacció interpersonal i col·lectiva afecta de manera directa les joves que veuen truncada les seves oportunitats de relació.
L’augment de problemes de salut mental entre les joves ha sigut i és quelcom prioritari en aquests moments.
No deixa de ser una paradoxa que en un model de societat hiperconnectat la soledat o el sentiment de soledat creixi de manera exponencial. Tot i la utilització de les xarxes socials i les noves tecnologies són un recurs que ens permet mantenir vincles socials, l’absència o dificultat per relacionar-se de manera presencial té un fort impacte en la vida de les persones.
La societat neoliberal actual que deshumanitza l’ésser humà per a convertir-lo en un robot individual al servei del capital en un escenari hostil. Som conscients de les causes estructurals que aquest model socioeconòmic provoca i per això, és important col·lectivitzar les respostes per afrontar aquests reptes de manera conjunta.
És important trencar estereotips al voltant de la soledat no desitjada. Com a societat hem de sumar tots els esforços per a sensibilitzar i desestigmatitzar sobre un problema en augment per tal de minimitzar les conseqüències negatives i trobar solucions socials que donin una resposta efectiva.
A problemes socials, respostes socials.
Existeixen dues figures de treball per compte propi que cal diferenciar perquè sovint es confonen: la falsa autònoma i la TRADE. Saber-les diferenciar és clau per a identificar-ne els fraus. T’expliquem tots els detalls!
Una falsa autònoma és aquella treballadora donada d’alta com a autònoma al RETA (règim especial de treballadores autònomes) però que en realitat té una relació laboral amb l’empresa de forma encoberta de manera que l’empresa s’estalvia les despeses de cotització i d’alta a la Seguretat Social per treball per compte d’altri.
Aquesta situació és un frau. Seria el cas de les treballadores anomenades “riders” de Glovo, Deliveroo, i altres plataformes de repartiment que la justícia ha sentenciat que la relació era efectivament laboral i no pas mercantil i ha obligat a regularitzar la situació de les treballadores per compte d’altri.
Les TRADE són les treballadores autònomes econòmicament dependents on la seva facturació depèn d’una única clienta percebent com a mínim el 75% dels seus ingressos. Han de ser autònomes individuals, és a dir, que no poden tenir a cap persona a càrrec ni poden externalitzar la seva feina. La relació amb l’empresa és mercantil.
Les diferències principals entre la falsa autònoma i la TRADE són les següents:
Les falses autònomes:
Les TRADE:
La cessió il·legal de treballadores està regulada a l’article 43.1 de l’Estatut de les Treballadores quan estableix que “La contractació de treballadors per cedir-los temporalment a una altra empresa només es pot fer a través d’empreses de treball temporal autoritzades degudament en els termes que s’estableixin legalment”.
Com a norma general, les treballadores treballem directament per una empresa amb la qual signem un contracte que dóna lloc a l’existència de la relació laboral. De vegades, però, les treballadores passem a formar part d’una altra empresa de manera il·legal quan es produeix una cessió il·legal de treballadores entre empreses.
Es produirà quan es compleixin alguna de les situacions següents:
És a dir, que es produeix una cessió il·legal de treballadores quan qui exerceix veritablement les funcions de l’empresa, no és l’empresa aparent (empresa A), sinó que és l’empresa B.
En el cas de les ETT (empreses de treball temporal) són les úniques que poden cedir directament treballadores a altres empreses.
En cas que es comprovi que s’ha produït una cessió il·legal de treballadores es produiran les conseqüències següents:
La desigualtat de gènere és aquella diferenciació que afecta les dones pel sol fet de ser-ho. Com a resultat d’una construcció social determinada i estructural, ja que respon a l’esquema establert pel sistema heteropatriarcal de sexe/gènere binari, basat en el control i violència cap a les dones.
Les dones, en major o menor grau depenent de la resta dels nostres privilegis (per la classe social, l’origen, l’ètnia, l’orientació sexual, la identitat de gènere, la religió, etc.) ens veiem travessades per aquesta desigualtat que suposa la vulneració de drets, violència i opressió.
Segons les dades de l’informe “Situació laboral de les persones joves” de l’Observatori Català de la Joventut del 4t trimestre de 2021, l’atur de les dones joves se situa en un 22,4% i es manté, per sobre del dels homes joves, en un 20,9%.
Per tant, la diferenciació de gènere encara és ben present, i en aquest sentit, les conseqüències negatives dels efectes de la pandèmia COVID-19 afecten més les dones joves, ja que patim unes condicions més precàries que els homes de la mateixa edat.
Els TCA es diagnostiquen en edats cada vegada més joves i la pandèmia ha disparat els casos. A Catalunya, un 11% del jovent d'entre 12 i 24 anys a Catalunya (el que suposa que més de 28.000 persones, de les quals 9 de cada 10 són dones) presenten alguna conducta de risc de patir anorèxia o bulímia nerviosa.
Els TCA representen la tercera malaltia crònica entre la població juvenil femenina.
La societat actual que marca uns rols de gènere i uns cànons de bellesa impossibles i un estigma contra l'obesitat, afecten de manera directa en la percepció física de les persones i en no aconseguir arribar a l'ideal marcat poden patir malestar, frustració, angoixa i arribar a desenvolupar un TCA.
També, el sexisme i la sexualització del cos (el que s'anomena cosificació) de les dones és evident. I aquí els mitjans de comunicació i el món cultural tenen un paper fonamental, ja que són les que tenen una incidència directa en la creació i promoció d'un missatge i d'un imaginari col·lectiu.
En el que portem de 2022, s’han produït 14 feminicidis a l’Estat espanyol (font: Feminicidio.net)
Des de 2010, any que es va iniciar el registre, s’han produït a l’Estat espanyol 1.268 feminicidis.
A Catalunya, el 2021 es van produir 16 feminicidis i assassinats de dones. Des del 2012 hi ha hagut 100 feminicidis.
Pel que fa a la violència sexual, des de l’any 2016 al 2019 es van registrar a Catalunya 20 agressions sexuals múltiples (sent la tercera CCAA on més casos es van produir de tot l’Estat Espanyol, per darrere d’Andalusia i el País Valencià, respectivament), 13 dels quals, es van produir a la província de Barcelona.
Així doncs, l’espai públic encara no és un lloc segur per les dones. La majoria de les agressions sexuals que es van produir a Catalunya es van produir a la via pública.
Totes aquestes dades, però, responen als casos més greus, però si veritablement volem aconseguir una societat lliure de violències masclistes, hem de posar el focus també en les violències invisibles, aquelles que se situen en la part invisible de l‘iceberg.
Evidències com l‘existència de la bretxa salarial, en són un exemple.
Tot i el reconeixement del principi d'igualtat retributiva que és el dret a què dones i homes rebin una remuneració igual per un treball d'igual valor, assolint així l'equitat salarial reconeguda a la llei, la realitat és que és una reivindicació encara vigent.
Factors com: les discriminacions i els rols de gènere, especialment a través de l'assignació social del rol de cura i reproducció que se'ns atorga a les dones, la manca de corresponsabilitat en la conciliació de la vida familiar i laboral, les diferències retributives en els complements salarials i extrasalarials, l‘anomenat “sostre de vidre” i la menor valoració dels llocs de treball tradicionalment feminitzats, provoquen que la igualtat entre homes i dones encara no sigui una realitat.
Cal, doncs, la revisió de privilegis de manera individual i col·lectiva i al marge dels circuits establerts en protocols oficials que aténen els casos més greus. Fa falta que adaptem altres mecanismes des d’una perspectiva comunitària com per exemple la “Guia d’intervenció contra les violències invisibles” per tal de poder actuar davant de situacions de violència en l’àmbit laboral.
La justícia patriarcal és un mecanisme més de l’engranatge del sistema per a perpetuar la desigualtat i les violències cap a les dones.
Cal una revisió profunda del sistema judicial, més enllà de la modificació del Codi Penal (que també) i en aplicació del Conveni d’Istanbul del qual Espanya n’és part, cal introduir la perspectiva feminista en la formació de la judicatura, perquè només d’aquesta manera s’acabarà amb la revictimització que moltes dones pateixen al llarg del procediment judicial, sent qüestionades en el seu relat o vivència que les fa responsables del fet.
Cal també, una actualització dels mecanismes de prova que fan difícil l’obtenció de condemna i que, per tant, suposa la impunitat dels delictes comesos i la llibertat dels agressors. En aquest sentit, a la província de Barcelona el 38,29% de les denúncies van ser arxivades, a Catalunya un 38,56%, mentre que la mitjana estatal va ser del 36,20%.
Una de les tasques més precaritzades i infravalorades avui dia, és la de les cures. Les cures són totes aquelles activitats, que habitualment realitzen les dones, per al manteniment de la vida i de la salut d'altres persones i que són imprescindibles per a la vida.
Les dones dediquem el doble de temps que els homes a les tasques de cura d’un familiar. Aquesta desigualtat provoca un impacte directe sobre la gestió del temps i sobre la salut de les dones.
El sector de les cures professionals està molt feminitzat. Quan aquestes tasques les fa una persona externa sol ser una dona migrada sense xarxes de suport i/o sense papers. Molt vulnerables a patir abusos laborals. Aquestes tasques també són de les pitjors remunerades. És una feina essencial i de gran importància, però a la que és dona molt poc valor.
Cal visibilitzar les desigualtats quant a la distribució del temps entre homes i dones.
Des de l’última reforma, la violència masclista institucional està inclosa a la Llei 5/2008 del dret de les dones a erradicar la violència masclista com una manifestació més de la violència, i com a tal, es pot denunciar (modificada per la Llei 17/2020, del 22 de desembre que té per objectiu protegir els drets de les dones transgènere i cisgènere i de les persones no binàries, amb la finalitat de respectar la diversitat de gènere existent).
El circuit de protecció contra les violències masclistes està col·lapsat i no pot atendre a totes les dones que ho necessiten. Davant d’una situació com l’actual, d’emergència insostenible, s’ha de dotar de més recursos als serveis públics relacionats. No fer-ho suposa l’omissió del deure de protecció que les administracions públiques tenen envers la ciutadania.
Segons l’OMS, una de cada quatre persones patirà un problema de salut mental al llarg de la seva vida, el 75% dels quals comencen abans dels 18 anys.
Les condicions sociolaborals precàries que afecten més les dones (feminització de la pobresa) fa que des de l’inici de la pandèmia l’empitjorament de la salut mental hagi afectat de manera majoritària les dones i les joves (18-35 anys).
A més, les dones que pateixen trastorns de salut mental són doblement estigmatitzades, ja que existeix un estigma social imperant que les castiga més ferotgement que als homes.
La igualtat només serà efectiva si es té en compte la resta d’opressions que utilitza el sistema per discriminar a les dones. És imprescindible entrecreuar la variable del gènere juntament amb altres variables i treballar des d’una perspectiva interseccional, sense que tinguin cabuda cap mena d'actitud ni de violència trànsfoba, bífoba, racista o classista.
La igualtat s’ha de buscar en tots els espais de la societat tant en aquells d’àmbit públic com en aquells d’àmbit privat on el sistema ha de saber entrar sense vulnerar el dret a la intimitat de les persones. És per això que cal destinar molt més esforços en promoure i articular polítiques públiques feministes que tinguin per objectiu assolir la igualtat de totes.
L'heteropatriarcat ens oprimeix a totes i totes les que ens posicionem en contra d'aquest sistema hem de lluitar de la mà.
És per això que fem crida a participar en les diferents accions i mobilitzacions que tindran lloc aquest 8M, sempre respectant al màxim les mesures establertes per a la protecció de la salut pública.
Malauradament, la grassofòbia és una discriminació molt present a la nostra societat i l'àmbit laboral no escapa d'aquesta realitat social.
La grassofòbia és l'odi i el rebuig que rebem de forma sistemàtica les persones grasses pel fet de ser-ho. Un dels orígens de la grassofòbia és la cultura de la dieta, un sistema d'opressió que produeix discursos d'odi cap a les persones grasses.
Vivim en una societat que obertament humilia, invisibilitza, maltracta, ridiculitza, exclou i violenta a les persones que som grasses o estem grasses, fet que ens estigmatitza i ens discrimina. Aquesta discriminació és estructural i està fomentada per un sistema opressiu que crea discursos d'odi contra aquestes persones.
La grassofòbia afecta tant a homes com a dones, però té un impacte més gran per les dones, ja que es creua amb el masclisme també estructural i la pressió sobre els nostres cossos.
En l'actualitat la imatge d'una persona és determinant per aconseguir una feina. Moltes empreses no només tenen en compte la forma de vestir, sinó que el pes és un factor important en l'exclusió laboral. Així doncs, aquest fet discrimina i incapacita a una part de la població que som vàlides i valuoses.
Fer de l'aparença física un requisit professional i utilitzar el pes com a barem a les entrevistes de feina converteix a les treballadores en un producte i a les treballadores grasses en un producte defectuós.
L'any 2021 es va viralitzar la denúncia d'una noia que va ser acomiadada per la seva talla. L'excusa de l'empresa va ser que no tenien uniformes de la seva talla, quelcom completament injustificable.
Hi ha moltes empreses on és obligatori l'ús d'uniforme, però poques empreses tenen talles vàlides per a tothom. Així mateix, aquest fet discrimina a les persones amb cossos diversos o que surten de la normativitat.
El capitalisme busca el màxim benefici per l'empresa i si es creu que pel nostre aspecte físic no aportarem tot el benefici necessari, se'ns elimina del procés.
Aquesta discriminació no es troba només en les feines de cara al públic o de promoció d'esdeveniments, sinó a tota mena de llocs de feina es poden trobar.
Molts cops ens trobem amb ofertes laborals que mostren específicament la característica física de "bona presencia". Això significa que el que busquen és una persona que entri dins dels paràmetres de bellesa socialment acceptats.
La societat grassofòbica no contempla que una persona grassa sigui una persona vàlida ni sana. Al contrari, considera que estar prima ha de ser l'objectiu de tothom i que ser una persona grassa és sinònim de mala salut, mals hàbits i quelcom patològic.
La majoria de casos de discriminació per l'aspecte físic tenen el seu origen en una societat masclista. L'aparença física com a requisit professional porta a pensar que són les mateixes persones el producte.
S'hauria de començar a lluitar contra aquesta gran discriminació i abolint aquells pensaments que van lligats a la grassofòbia, com que no som persones saludables, vàlides o desitjables. Cal acabar amb la cultura de la dieta i amb tots els estigmes relacionats amb ella. Ser una persona grassa no és ser una persona malalta!
Si a la feina et sents discriminada per la teva corporalitat, posa't en contacte amb nosaltres i t'ajudarem a prendre mesures. Cap política empresarial pot estar basada en la discriminació i la desigualtat.
Articles que t'interessen:
