La desigualtat de gènere és aquella diferenciació que afecta les dones pel sol fet de ser-ho. Com a resultat d’una construcció social determinada i estructural, ja que respon a l’esquema establert pel sistema heteropatriarcal de sexe/gènere binari, basat en el control i violència cap a les dones.
Les dones, en major o menor grau depenent de la resta dels nostres privilegis (per la classe social, l’origen, l’ètnia, l’orientació sexual, la identitat de gènere, la religió, etc.) ens veiem travessades per aquesta desigualtat que suposa la vulneració de drets, violència i opressió.
Segons les dades de l’informe “Situació laboral de les persones joves” de l’Observatori Català de la Joventut del 4t trimestre de 2021, l’atur de les dones joves se situa en un 22,4% i es manté, per sobre del dels homes joves, en un 20,9%.
Per tant, la diferenciació de gènere encara és ben present, i en aquest sentit, les conseqüències negatives dels efectes de la pandèmia COVID-19 afecten més les dones joves, ja que patim unes condicions més precàries que els homes de la mateixa edat.
Els TCA es diagnostiquen en edats cada vegada més joves i la pandèmia ha disparat els casos. A Catalunya, un 11% del jovent d'entre 12 i 24 anys a Catalunya (el que suposa que més de 28.000 persones, de les quals 9 de cada 10 són dones) presenten alguna conducta de risc de patir anorèxia o bulímia nerviosa.
Els TCA representen la tercera malaltia crònica entre la població juvenil femenina.
La societat actual que marca uns rols de gènere i uns cànons de bellesa impossibles i un estigma contra l'obesitat, afecten de manera directa en la percepció física de les persones i en no aconseguir arribar a l'ideal marcat poden patir malestar, frustració, angoixa i arribar a desenvolupar un TCA.
També, el sexisme i la sexualització del cos (el que s'anomena cosificació) de les dones és evident. I aquí els mitjans de comunicació i el món cultural tenen un paper fonamental, ja que són les que tenen una incidència directa en la creació i promoció d'un missatge i d'un imaginari col·lectiu.
En el que portem de 2022, s’han produït 14 feminicidis a l’Estat espanyol (font: Feminicidio.net)
Des de 2010, any que es va iniciar el registre, s’han produït a l’Estat espanyol 1.268 feminicidis.
A Catalunya, el 2021 es van produir 16 feminicidis i assassinats de dones. Des del 2012 hi ha hagut 100 feminicidis.
Pel que fa a la violència sexual, des de l’any 2016 al 2019 es van registrar a Catalunya 20 agressions sexuals múltiples (sent la tercera CCAA on més casos es van produir de tot l’Estat Espanyol, per darrere d’Andalusia i el País Valencià, respectivament), 13 dels quals, es van produir a la província de Barcelona.
Així doncs, l’espai públic encara no és un lloc segur per les dones. La majoria de les agressions sexuals que es van produir a Catalunya es van produir a la via pública.
Totes aquestes dades, però, responen als casos més greus, però si veritablement volem aconseguir una societat lliure de violències masclistes, hem de posar el focus també en les violències invisibles, aquelles que se situen en la part invisible de l‘iceberg.
Evidències com l‘existència de la bretxa salarial, en són un exemple.
Tot i el reconeixement del principi d'igualtat retributiva que és el dret a què dones i homes rebin una remuneració igual per un treball d'igual valor, assolint així l'equitat salarial reconeguda a la llei, la realitat és que és una reivindicació encara vigent.
Factors com: les discriminacions i els rols de gènere, especialment a través de l'assignació social del rol de cura i reproducció que se'ns atorga a les dones, la manca de corresponsabilitat en la conciliació de la vida familiar i laboral, les diferències retributives en els complements salarials i extrasalarials, l‘anomenat “sostre de vidre” i la menor valoració dels llocs de treball tradicionalment feminitzats, provoquen que la igualtat entre homes i dones encara no sigui una realitat.
Cal, doncs, la revisió de privilegis de manera individual i col·lectiva i al marge dels circuits establerts en protocols oficials que aténen els casos més greus. Fa falta que adaptem altres mecanismes des d’una perspectiva comunitària com per exemple la “Guia d’intervenció contra les violències invisibles” per tal de poder actuar davant de situacions de violència en l’àmbit laboral.
La justícia patriarcal és un mecanisme més de l’engranatge del sistema per a perpetuar la desigualtat i les violències cap a les dones.
Cal una revisió profunda del sistema judicial, més enllà de la modificació del Codi Penal (que també) i en aplicació del Conveni d’Istanbul del qual Espanya n’és part, cal introduir la perspectiva feminista en la formació de la judicatura, perquè només d’aquesta manera s’acabarà amb la revictimització que moltes dones pateixen al llarg del procediment judicial, sent qüestionades en el seu relat o vivència que les fa responsables del fet.
Cal també, una actualització dels mecanismes de prova que fan difícil l’obtenció de condemna i que, per tant, suposa la impunitat dels delictes comesos i la llibertat dels agressors. En aquest sentit, a la província de Barcelona el 38,29% de les denúncies van ser arxivades, a Catalunya un 38,56%, mentre que la mitjana estatal va ser del 36,20%.
Una de les tasques més precaritzades i infravalorades avui dia, és la de les cures. Les cures són totes aquelles activitats, que habitualment realitzen les dones, per al manteniment de la vida i de la salut d'altres persones i que són imprescindibles per a la vida.
Les dones dediquem el doble de temps que els homes a les tasques de cura d’un familiar. Aquesta desigualtat provoca un impacte directe sobre la gestió del temps i sobre la salut de les dones.
El sector de les cures professionals està molt feminitzat. Quan aquestes tasques les fa una persona externa sol ser una dona migrada sense xarxes de suport i/o sense papers. Molt vulnerables a patir abusos laborals. Aquestes tasques també són de les pitjors remunerades. És una feina essencial i de gran importància, però a la que és dona molt poc valor.
Cal visibilitzar les desigualtats quant a la distribució del temps entre homes i dones.
Des de l’última reforma, la violència masclista institucional està inclosa a la Llei 5/2008 del dret de les dones a erradicar la violència masclista com una manifestació més de la violència, i com a tal, es pot denunciar (modificada per la Llei 17/2020, del 22 de desembre que té per objectiu protegir els drets de les dones transgènere i cisgènere i de les persones no binàries, amb la finalitat de respectar la diversitat de gènere existent).
El circuit de protecció contra les violències masclistes està col·lapsat i no pot atendre a totes les dones que ho necessiten. Davant d’una situació com l’actual, d’emergència insostenible, s’ha de dotar de més recursos als serveis públics relacionats. No fer-ho suposa l’omissió del deure de protecció que les administracions públiques tenen envers la ciutadania.
Segons l’OMS, una de cada quatre persones patirà un problema de salut mental al llarg de la seva vida, el 75% dels quals comencen abans dels 18 anys.
Les condicions sociolaborals precàries que afecten més les dones (feminització de la pobresa) fa que des de l’inici de la pandèmia l’empitjorament de la salut mental hagi afectat de manera majoritària les dones i les joves (18-35 anys).
A més, les dones que pateixen trastorns de salut mental són doblement estigmatitzades, ja que existeix un estigma social imperant que les castiga més ferotgement que als homes.
La igualtat només serà efectiva si es té en compte la resta d’opressions que utilitza el sistema per discriminar a les dones. És imprescindible entrecreuar la variable del gènere juntament amb altres variables i treballar des d’una perspectiva interseccional, sense que tinguin cabuda cap mena d'actitud ni de violència trànsfoba, bífoba, racista o classista.
La igualtat s’ha de buscar en tots els espais de la societat tant en aquells d’àmbit públic com en aquells d’àmbit privat on el sistema ha de saber entrar sense vulnerar el dret a la intimitat de les persones. És per això que cal destinar molt més esforços en promoure i articular polítiques públiques feministes que tinguin per objectiu assolir la igualtat de totes.
L'heteropatriarcat ens oprimeix a totes i totes les que ens posicionem en contra d'aquest sistema hem de lluitar de la mà.
És per això que fem crida a participar en les diferents accions i mobilitzacions que tindran lloc aquest 8M, sempre respectant al màxim les mesures establertes per a la protecció de la salut pública.
