Estar en situació de malaltia, estar de baixa o en situació de discapacitat fins ara no era un impediment perquè et poguessin acomiadar. Aquest canvi significa un avanç en la protecció de les persones treballadores i permet la nul·litat dels acomiadaments de les treballadores malaltes.
La nul·litat dels acomiadaments de treballadores malaltes és un canvi de normativa. Aquest permet que puguin ser declarats nuls els acomiadaments per estar malalta, tot i que no existeixi baixa.
En aquest sentit, la norma estableix que:
L’Estatut de les Treballadores estableix de forma clara que hauran de ser considerats com a nuls els acomiadaments que estiguin basats en “alguna de les causes de discriminació prohibides a la Constitució o a la Llei, o bé es produeixin amb violació de drets fonamentals i llibertats públiques de la treballadora”.
La Constitució espanyola en el seu article 14 també reconeix el dret a la igualtat. Estableix que “Les espanyoles són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social” . Per tant, l’acomiadament basat en una malaltia estaria incorrent en una discriminació prohibida per aquest article.
Així doncs, aquesta modificació suposa l’ampliació de la protecció jurídica de les persones treballadores que puguin patir una malaltia.
La regulació d’aquest aspecte ve determinada per la Llei 15/2022, de 12 de juliol, integral per a la igualtat de tracte i la no discriminació.
Els sindicats com a organització de defensa dels drets de les treballadores tenen reconeguda la legitimació per a la defensa del dret a la igualtat de tracte i no discriminació.
En aquest sentit, la llei reconeix que “Sense perjudici de la legitimació individual de les persones afectades, els sindicats, i altres organitzacions legalment constituïdes que tinguin entre els seus fins a la defensa i promoció dels drets humans estaran legitimades, per a defensar els drets i interessos de les persones afiliades o associades o usuàries dels seus serveis en processos judicials civils, contenciós-administratius i socials, sempre que comptin amb la seva autorització expressa”.
Recorda que sempre que tinguis dubtes, et pots posar en contacte amb nosaltres i t'assessorarem!
Fes click si vols més informació sobre acomiadaments.
Jornada participativa i presentació
GUIA D'AUTODEFENSA LABORAL, UNA EINA PER APODERAR-TE A LA FEINA
El pròxim 17 d'octubre a les 10h, l’Avalot celebra una jornada per presentar la seva nova GUIA D'AUTODEFENSA LABORAL i explicar-te com fer ús d'ella.
Conèixer els nostres drets és fonamental per poder defensar-los, però sovint a les persones treballadores ens veiem sotmeses a condicions abusives que no sabem com resoldre. Aquesta jornada està dirigida a afiliades i delegades sindicals, ja que l'objectiu de la guia és sintetitzar de manera molt senzilla i accessible tota la legislació laboral perquè puguis consultar-la sempre que vulguis i que sigui una eina per facilitar-nos la vida als centres de treball i ajudar-nos a resoldre conflictes.
La GUIA D'AUTODEFENSA LABORAL, que té en compte els canvis significatius que ha comportat la darrera reforma laboral, pretén apoderar a les joves i a les persones treballadores en general. Volem que coneguis els teus drets, que sàpigues com resoldre problemàtiques laborals, que coneguis com ens organitzem dins de les empreses... Volem comptar amb tu!
La jornada està oberta a qualsevol persona afiliada a l’Avalot i/o a la UGT de catalunya, independentment de la seva edat. Us podeu inscriure en el següent enllaç: https://form.jotform.com/222503195401344
Esperem que us sigui d'interès i que en feu màxima difusió.
Dia: 17 d’octubre de 2022
Hora: 10:00h
Lloc: Rambla de Santa Mònica, 10, Barcelona - Sala de Brigades Internacionals
La relació laboral pot finalitzar per diversos motius. A continuació t’expliquem les causes més habituals.
Es produeix quan l‘empresa i les treballadores podem acordar en qualsevol moment la finalització de la relació laboral i serà vàlida sempre que ambdues parts la pactin amb completa llibertat.
No tens dret a la prestació d’atur ni indemnització.
*ATENCIÓ! Si només és l’empresa qui vol finalitzar la relació laboral, no signis cap document d’acord mutu!
Quan decideixes marxar de l’empresa pel motiu que sigui (no cal que justifiquis la teva decisió). Cal que tinguis en compte que, en la mesura del possible, has de complir amb el preavís escrit i donar uns dies a l’empresa perquè et trobin una substituta. Els dies de preavís que has de respectar figuren en el conveni col·lectiu d’aplicació. En el cas que no puguis donar el preavís que marca el teu conveni, l’empresa et descomptarà un dia de salari per cada dia de retard en el preavís.
No tens dret a la prestació d’atur.
Excepció! Es produeix en cas que decideixis marxar de la feina a conseqüència d’un incompliment greu de l’empresa per:
En aquest casos, sí que tindràs dret a l’atur i a la indemització de l’acomidament improcedent (33 dies per any treballat, amb un màxim de vint-i-quatre mensualitats).
Quan arriba la data de finalització marcada al contracte.
Dret a la prestació d’atur.
*És important no confondre la indemnització per acomiadament i la indemnització per finalització, perquè són diferents!
En els casos de mort, incapacitat o jubilació de l’empresària, tindràs dret a rebre una indemnització corresponent a un mes de salari.
Tens dret a la prestació d’atur.
L’acomiadament és l’extinció del contracte laboral per voluntat de l’empresa. A continuació, et detallem els acomiadaments més habituals que et pots trobar.
Qualsevol dels tipus d’acomiadament dona dret a percebre la prestació d’atur. Existeixen tres tipus d’acomiadament segons el motiu pel qual es produeixen:
Es produeix quan hi ha un incompliment greu de la treballadora. Per exemple:
Tens dret a prestació d’atur però no a indemnització
Es produeix per:
Tens dret a la prestació d’atur.
Indemnització: vint dies per any treballat amb un màxim de dotze mensualitats.
*Si et veus afectada per aquest tipus d’acomiadament, tens dret a un permís setmanal de sis hores per cercar feina.
S’entén per acomiadament col·lectiu l’extinció de contractes de treball fonamentada en causes econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció, quan, en un període de 90 dies, l’extinció afecti com a mínim:
L’empresa que porti a terme un acomiadament col·lectiu que afecti més de50 treballadores els ha d’oferir un pla de recol·locació externa a través d’empreses de recol·locació autoritzades.
Tens dret a la prestació d’atur.
Indemnització: vint dies per any treballat amb un màxim de dotze mensualitats.
Si et trobes davant de l’extinció de la relació laboral, és a dir, del teu contracte és important que coneguis tot el que pots fer!
Qualsevol acció la pots fer tu directament, però has de saber que qualsevol error en la seva tramitació seria decisiu a la resolució final. Per aquest motiu, el que t’aconsellem és que et posis en contacte amb el teu sindicat o amb una professional que t’aconselli des del principi.
La necessitat de poder conciliar la nostra vida laboral i personal en determinats moments de la vida, ens porta a demanar una reducció de la jornada laboral.
La reducció de jornada és un dret de les treballadores per a conciliar la vida personal, familiar i laboral.
Sol ser demanada principalment per les dones que veuen com la seva vida laboral és de vegades incompatible amb la cura de l’àmbit familiar.
Per sol·licitar una reducció de jornada per un interès particular s’ha de tenir en compte que la petició s’ha de demanar en el termini que s’estableixi.
Quant a la resta de reduccions de jornada les peticions cal fer-les amb una antelació mínima de 15 dies de la data d’inici de la reducció.
Si tens dubtes sobre reduccions de jornada, conciliació o altres temes laborals, posa't en contacte amb nosaltres i t'assessorarem!
El dèficit en la natalitat a Catalunya (i determinats països d’Europa com per exemple, Itàlia) és un problema encara sense resoldre. Segons dades de l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat), l’any passat, el 2021 van néixer a Catalunya unes 57.704 criatures, el que suposa un 1,3% menys que l’any 2020.
Des dels mitjans de comunicació s’està culpant les joves d’aquesta situació. Una vegada més sembla que som les responsables de tots els mals del model econòmic i de societat actuals. Amb aquest discurs es reforça l’estereotip de “generació de vidre” que ens defineix com a egoistes, intolerants, hipersensibles que es queixen per tot i consentides, però no es tenen en compte les causes que ens han dut a la situació actual.
El dèficit en la natalitat s’explica per molts motius. Pot ser per un o per una barreja de diversos.
Les persones que decideixen no tenir descendència per un motiu exclusivament personal i individual igual de respectable que voler tenir-ne.
Moltes persones davant de la situació de crisi climàtica decideixen no tenir descendència, ja que cada criatura que neix al món deixa una empremta de carboni que afecta el planeta. Tot i això, s’ha de matissar que no totes les persones ni països contaminen igual. De fet, segons un informe d’Intermón Oxfam més de la meitat dels residus que envien diòxid de carboni a l’atmosfera provenen dels països rics.
Per això, moltes persones - sobretot joves - conscients de l’emergència climàtica actual, i davant de la inacció dels governs a escala mundial (recordem que les reivindicacions han sigut liderades per joves) ho decideixen a causa dels temors fundats sobre el canvi climàtic i aquesta tendència està creixent.
Una altra de les principals causes de la davallada en la natalitat són les successives crisis econòmiques que s’han produït des del 2008 i que provoquen que les persones que voldrien tenir descendència no ho puguin fer perquè la incertesa sociolaboral i econòmica no les hi permet. Per exemple, el fenomen del “baby boom” s’explica perquè aleshores hi havia una situació econòmica i laboral favorable que permetia les persones que decidien tenir criatures poder dur a terme el seu projecte de formar una família.
Una altra de les causes que explicarien la manca de natalitat és la gestió de les polítiques per incentivar la natalitat. En països on s’implementen polítiques encaminades a afavorir la natalitat, els naixements són més elevats, com és el cas de França.
També, la inflació i l’elevat cost del lloguer provoca que les joves que volen tenir descendència no ho puguin fer perquè amb prou feines poden arribar a cobrir les seves despeses materials.
Les dificultats per poder conciliar la vida personal i laboral fa que moltes persones vegin amb dificultats el projecte de formar una família. Les dones a més, sovint han d’escollir entre la promoció de la seva carrera professional o la maternitat, ja que en la societat patriarcal actual el cost negatiu de tenir criatures afecta principalment en les dones.
La pandèmia de la COVID-19 no ha fet més que evidenciar una clara tendència descendent en la natalitat que ja venia d’anys enrere. També va evidenciar com és necessari fer un canvi en el model de consum i producció.
Així doncs, les causes de la davallada en la natalitat són múltiples, però en cap cas se’ns pot fer responsables a les joves que recordem som un dels col·lectius més vulnerables i que patim més fortament les conseqüències de les diverses crisis econòmiques i sanitàries que s’han produït en els últims 20 anys.
Fer responsables les persones joves és del tot mesquí. Com veiem, la situació econòmica, social, política i climàtica a escala mundial és negativa i les decisions que es prenen són del tot insuficient. Culpar-nos de tots els mals de la societat reflecteix l’adultcentrisme que encara és ben present a la nostra societat.
La bretxa digital de gènere és una realitat. En un món cada vegada més digital s’ha de garantir l’equitat d’oportunitats entre homes i dones.
La bretxa digital de gènere és la desigualtat que existeix entre homes i dones en l’accés i ús de les TIC en els diferents àmbits de la vida.
Com en qualsevol àmbit de la vida, la bretxa digital és present en l‘àmbit laboral. De fet, el nombre de dones que es dediquen a sectors STEM (Science, Technology, Engineering i Mathematics) és encara molt inferior als homes. Per tant, tenim un problema de base i és que encara continua existint un déficit de dones graduades en aquests sectors.
Segons Dones en xarxa, es calcula que al 2018 del personal que ocupava el sector TIC i Mitjans i Serveis Audiovisuals només un 34,6% eren dones. Segons l’informe Dones en les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) elaborat per l’Observatori de la Igualtat de Gènere, l’any 2019, a Catalunya el 69,1% de les persones ocupades en la branca d’activitat econòmica de la informació i les comunicacions eren homes, mentre que el 30,9% eren dones.
On més es fa evident la bretxa digital de gènere és en els càrrecs directius. La proporció de dones directives és molt desigual: només un 6% de dones en contraposició al 94% d’homes. Així doncs, les dones exerceixen majoritàriament una posició laboral intermèdia com és la de tècnica professional de nivell mitjà.
Aquesta diferenciació per gènere ve determinada, en part, per la diferenciació en socialització de les professions (algunes socialment per dones i altres per homes i que fan que les dones tendeixin a escollir menys les titulacions relacionades amb les TIC). Segons el Departament d’Educació, l’any 2018 només un 4,2% de la població matriculada en FP en mòduls d’informàtica i comunicacions eren dones i segons la Secretaria d’Universitats i Recerca, aquell any dels títols universitaris enginyeria i arquitectura el curs 2017-2018, només el 8% van ser obtinguts per dones enfront del 27,8% per homes.
La bretxa digital de gènere també té incidència segons el nivell d’estudis i les habilitats digitals bàsiques En aquest sentit, l’any 2019 la proporció d’homes amb habilitats digitals bàsiques o per sobre de les bàsiques, era de 3 punts percentuals major que la de les dones.
Tanmateix, l’ús que se’n fa d’Internet varia en funció del gènere. Així doncs, els homes, en un 16% tendeixen a fer-ne un ús comercial (venda de productes propis o serveis) respecte de les dones que ho fan en un 12%.
A més, les dones publiquen majoritàriament contingut de creació pròpia. Per tant, els homes rendibilitzen el seu ús d’Internet i, per tant, els estereotips de gènere també es reprodueixen a la xarxa.
Cal unir esforços per reduir la bretxa digital de gènere. Per aconseguir-ho, les administracions han de promoure polítiques públiques per combatre la bretxa digital de gènere i promoure l’equitat en les TIC.
Cal assolir la igualtat en l’àmbit tecnològic, ja que en el món digital actual és fonamental per construir una societat més justa que es garanteixin les mateixes oportunitats a les dones per a dedicar-se professionalment en l’àmbit científic o tecnològic, cal visibilitzar els referents femenins en el sector TIC i cal eliminar els estereotips i les barreres d’accés i promoció professional que afecten les dones en l‘àmbit digital.
Altres articles que t'interessen:
Poder habitar l’espai públic amb llibertat i seguretat, avui en dia, no està assegurat per a tothom. Especialment preocupant és l’augment de violència i agressions que pateixen les dones, les persones LGTBI, les persones racialitzades i migrants, les persones amb discapacitat, etc. en l’espai públic. I és que l’ús de l’espai públic no és quelcom neutral i es veu en la violència que s’exerceix en ell.
En les últimes setmanes hem sigut testimonis d'aquestes desigualtats que es troben en l’espai públic.
La Federació Catalana d'Associacions d'Activitats de Restauració i Musicals (Fecasarm) va anunciar que una vintena de discoteques catalanes disposaran de taps per a les begudes.
La mesura vol evitar que s'introdueixin drogues a les begudes per cometre agressions sexuals mitjançant la submissió química.
A priori, la mesura pot semblar que és positiva, però realment no és més que un pegat. Per solucionar-ho veritablement hauríem d’anar a l’arrel del problema perquè tot plegat és més complex i òbviament no se solucionarà amb aquesta mesura.
En les últimes setmanes hem assistit a una nova manifestació de violència masclista. Les punxades com a mètode de submissió química per anul·lar la voluntat de les víctimes per perpetuar una agressió sexual.
Aquest fenomen s’emmarca dins de les estratègies de “terror sexual” com va analitzar la doctora en feminisme i gènere Nerea Barjola en “Microfísica sexista del poder” analitzant el cas de les noies d’Alcàsser, un cas que va marcar a tota una generació i que va alliçonar i instaurar la por social entre les dones com a mecanisme de control social i carregar sobre nosaltres la responsabilitat de protegir-nos i no responsabilitzar qui comet aquests actes.
Per reduir les agressions sexuals fa falta un canvi profund a tots els nivells. Entenent que les violències sexuals no són quelcom individual, sinó social i estructural, calen mecanismes integrals e interdisciplinaris que permetin la seva erradicació.
En aquest sentit, la nova Llei Orgànica de Garantia Integral de Llibertat Sexual estableix mesures de formació per a les professionals amb responsabilitat directa en la prevenció i detecció de la violència sexual, com per exemple, l’àmbit judicial, sovint molt criticat per la revictimització que provoca a les víctimes.
Les mesures com la de disposar de taps per a les begudes o el protocol per abordar les punxades a les discoteques, tornen a posar el focus en les potencials víctimes i no pas en modificar els comportaments dels potencials agressors.
La resposta, però, no pot ser, una vegada més responsabilitzar-nos a nosaltres de la violència sexual estructural i obligar-nos a estar sempre alerta pel que ens pugui passar: vigila com vas vestida, vigila no anar sola a determinades hores, vigila no beure massa i anar borratxa, etc.
Portem molts anys de missatges i mesures des de l’àmbit institucional que van destinades a “protegir” les dones, però que no criminalitzen els homes i aquest no és el camí.
Frenar l’alarma social és necessari, però no mitjançant missatges que indiquin que la solució és que les dones deixin d'habitar l'espai públic, deixar d’anar a les discoteques o espais d’oci nocturn. Aquest missatge és molt perillós perquè suposa una retallada dels nostres drets individuals i col·lectius. I és que no podem cedir davant de la por, els carrers i la nit han de ser espais segurs de violències masclistes.
De fet, no és estrany que les dones deixem d’habitar determinats indrets a determinades hores per culpa i conseqüència de la violència estructural que s’exerceix contra nosaltres, però relegar-nos a l’espai privat, on també s’exerceix violència, no és la solució.
Tenim dret a poder viure amb llibertat i sense violència. La nit i els carrers són nostres!
Altres articles que t'interessen:
L’afectació a la salut mental de les persones joves és un fet que ens preocupa molt.
De fet, l’OMS alerta que 1 de cada 4 persones patirà algun trastorn mental al llarg de la seva vida, i que d’aquests casos, un 75% es detectaran abans dels 18 anys. Això posa en relleu la gran relació que trobem entre les persones joves i els problemes de salut mental.
D’ençà de la pandèmia, parlar de salut mental i fer teràpia és menys tabú. Se’n parla obertament i és cada vegada més comú.
Tot i això, moltes persones no poden fer-ne per no poder-se-la pagar. Actualment, l’única opció viable per a fer teràpia és de manera privada.
Des de la sanitat pública els recursos són insuficients: poques professionals, manca d’inversió estructural, dèficit de cites i llargues llistes d’espera entre consultes, etc. que fa que sigui inviable fer tractament públic.
En aquesta realitat, el dret a la salut mental no està assegurat per a tothom. Només està assegurat per aquells que s’ho poden pagar, convertint-se en un privilegi de classe.
Quant costa fer teràpia?
Segons un estudi de Mundopsicologos.com que analitza l’evolució de preus de les sessions de teràpia a les diferents zones d’Espanya, a Catalunya fixa el preu mitjà d'una sessió d’1 hora en els 54 euros. Per tant, el preu de fer sessions de teràpia d’1 hora i 1 cop a la setmana durant 1 any és de 2.592 euros/any.
Segons l’Idescat, el sou mitjà de les persones menors de 25 anys a Catalunya l’any 2019 (últim any amb dades disponibles) va ser de: 13.070,69 euros/any.
El sou mitjà de les persones de 25 a 34 anys a Catalunya l’any 2019 va ser de: 21.656,58 euros/any.
Per tant, les persones menors de 25 anys haurien de destinar quasi el 20% del seu sou a la teràpia.
I les persones de 25 a 34 anys haurien de destinar-ne el 12%.
La salut és un dret que inclou l'accés a l'assistència sanitària i als medicaments, a condicions laborals i ambientals saludables, i comprèn tant la dimensió física com la mental i emocional.
Les joves som les més afectades per la pandèmia i per les anteriors crisis, sent el col·lectiu amb més risc de patir pobresa i exclusió social. Aquests, sabem que són factors determinants en la salut mental.
Amb unes condicions laborals i socials molt precàries, poder-se pagar un tractament psicològic és molt difícil.
Per resoldre aquesta situació és important que hi hagi una inversió pública dirigida a garantir l’accés a tractaments psicològics al marge de la medicació per a tothom, independentment de la seva capacitat econòmica.
Links web:
Ecoangoixa: quan la crisi climàtica afecta a la salut mental
El turisme sexual és una pràctica molt estesa a escala mundial. Una altra forma de dominació dels rics cap als pobres, on aquests deshumanitzen a les persones i els fan perdre drets i dignitat.
El turisme sexual és una forma de turisme basat exclusivament en l’intercanvi sexual. Molts països ofereixen el sexe com a reclam turístic, molts d’ells amb menors d’edat.
Aquesta pràctica constitueix la forma més cruel d’explotació infantil i una vulneració dels drets humans de la infància, ja que implica la voluntat de dur a terme un comportament que esdevé abusiu envers la infància i que implica el sotmetiment conscient a les víctimes.
També és un negoci milionari.
Les zones on tradicionalment s’ha dut a terme el turisme sexual són països del Sud-est asiàtic, com Tailàndia i Cambodja, Llatinoamèrica, com Brasil, Equador i Colòmbia o Àfrica, com Kènia, entre d’altres.
Tot i que encara és ben present el turisme sexual en aquests països, durant els últims anys han fet quelcom per millorar la situació, modificant la legislació per combatre aquesta pràctica deguda, en part, per la pressió internacional.
D’ençà que aquests països han començat a restringir-ho, s’ha vist com aquesta pràctica ha aparegut en altres zones com per exemple, Europa, en països com Estònia o Lituània. Alarmant és també com menors no acompanyats arriben a Europa i són empesos a xarxes d’explotació sexual.
El turisme sexual moltes vegades ve de la mà de la utilització de nenes i nens menors d’edat, prostitució o violència sexual.
Segons un informe de l'OIT (Organització Internacional del Treball) el 20% dels viatges internacionals realitzats per turistes occidentals persegueixen finalitats sexuals i el 3% són protagonitzats per pedòfils.
En aquest sentit, defineix l’explotació sexual comercial d’infants com:
És molt comú en els àmbits empresarial, esportiu i de convencions. Per això, administracions, governs i organitzacions han de combatre aquesta pràctica de manera activa. Per exemple, el govern de Brasil va fer una campanya en contra de l’explotació sexual en el marc de la Copa Mundial de Futbol 2014, ja que es va comprovar que aquesta pràctica es va dur a terme també en les Copes Mundials de Futbol anteriors a Alemanya 2006 i Sud-àfrica 2010.
Altres articles que t'interessen:
