Fa molts dies que escoltem constantment notícies alertant-nos. Enmig d'una pandèmia i una crisi econòmica que està passant factura a moltes persones i sectors, els mitjans de comunicació han posat al centre de l'agenda mediàtica el tema de l'okupació, fet que alguns partits estan aprofitant per enviar missatges polítics.
Però és l'ocupació un problema real per a la majoria de la població? Ho analitzem.
Els habitatges ocupats sense contracte a l'estat espanyol no representen ni un 0,34% del total (estudi Institut Cerdà, 2017) i d'aquest total només 1 de cada 10 habitatges s'identifica com a "problemàtic" (un 0,03%). La gran majoria d'habitatges ocupats (4 de cada 5) pertanyen a bancs, fons voltor i grans empreses.
Posant-les en perspectiva, les xifres d'ocupacions són absolutament ridícules si les comparem amb les de desnonaments: més de 700.000 famílies han estat desallotjades en els darrers deu anys pels mateixos bancs que les treballadores vam rescatar en la darrera crisi econòmica.
Els lloguers han pujat un 60% a Catalunya des de l'any 2015 i a Espanya existeixen més de 3,5 milions d'habitatges buits. Aquest és el veritable problema.
Segons les dades de l'Obra Social BCN, tres de cada quatre persones que ocupen ho fan perquè no poden assumir el pagament d'un habitatge, perquè la realitat laboral i salarial està totalment desvinculada dels preus del mercat de l'habitatge. L'ocupació és una condició lligada a la precarietat, no pas un luxe.
Per què en comptes d'ocupació no parlem d'habitatge social assequible i de polítiques d'habitatge que garanteixin l'accés?
Què aconsegueixen amb l'excés de notícies? És potser un alarmisme interessat?
La problemàtica real del jovent no és l'okupació, sinó la impossibilitat d'emancipar-nos: només 2 de cada 10 joves ho podem fer.
A finals del 2019 només el 18,7% del jovent residia fora del domicili familiar, la pitjor dada d'emancipació juvenil a Espanya des del 2002. A Catalunya la taxa d'emancipació juvenil és lleugerament més elevada però va a la baixa i en els darrers anys ha passat del 33% al 20%.
És a dir, els preus de l'habitatge continuen sent inassolibles per a la majoria del jovent.
Llogar un domicili per una jove assalariada suposa el 90,7% del sou net mitjà. A Barcelona un 110%.
Comprar un habitatge suposaria el 60,4% del salari (dades Observatori d'Emancipació), però les opcions de compra són inassumibles per la majoria a causa dels requisits previs de solvència i estalvi que molt poques joves poden tenir.
Et recomanem: joves sense llar a Barcelona.
El que necessitem són lleis que garanteixin el dret a l'habitatge, no discursos que ens alertin de la possibilitat de que ens ocupin uns pisos en propietat que no podem tenir i difícilment tindrem mai!
Llegeix el nostre informe sobre emancipació juvenil i habitatge digne.
