Sílvia, 27 anys, Barcelona.
Sóc metgessa resident a un hospital públic.
Aquesta situació ha canviat molt la meva feina. Els serveis de l’hospital s’han reorganitzat i ara pràcticament tothom estem centrades en la Covid. Això implica una modificació tant en les meves tasques com en els meus torns de treball, passant a fer jornades més llargues amb descansos intersetmanals.
En la meva economia no ha impactat, ja que segueixo cobrant el mateix, però si en la meva realitat, ja que en estar tan exposada al virus no em puc relacionar amb ningú en directe. He començat a viure sola i només em relaciono amb les persones que estan a l’hospital, la resta, és tot telemàtic.
Pel que fa als meus drets com a treballadora, hi ha hagut de tot. Des de la manca de material de protecció homologat a un intent d’allargar-nos la residència perquè seguíssim treballant a l’hospital sense pagar-nos el que ens correspon, que finalment, no passarà. Fins i tot, ens hem hagut de sentir que els nostres drets com a persones havien de quedar en un segon pla, darrera dels deures laborals, sense tenir en compte que ja ho estem fent, en el terreny personal canviant tota dinàmica familiar i en el laboral, realitzant una gran quantitat d’hores extres, que no seran remunerades, i que assumim per la gravetat del moment. Crec que ja ho estem donant tot i que no fa falta que se’ns deshumanitzi.
Sí, la meva feina és un servei essencial. En aquests moments, he vist com a nivell social hi ha moltes mostres de suport i reconeixement, que són d’agrair.
Esperem que això quedi en una millora de les condicions de treball i de l’ús que en fem dels serveis sanitaris.
