El malaurat cas del veí de Sants, que es va suïcidar quan la comitiva judicial procedia a desnonar-lo, no és un cas aïllat. Malauradament és la punta de l'iceberg de les violències entorn de l'habitatge. Cal posar límit a l'especulació salvatge que afecta milers i milers de persones i famílies.
Cal entendre que aquests suïcidis realment són assassinats d’un sistema capitalista i d’un sistema judicial pervers que és incompatible amb la vida. I ho hem vist quan, tot i encara estar immerses en una pandèmia mundial i decretar-se mesures excepcionals per a fer front a una situació convulsa, els desnonaments no s’han aturat (llevat en el període que va durar l’estat d’alarma que es van suspendre els desnonaments de famílies vulnerables sense alternativa residencial en aplicar-se una moratòria).
No establir mecanismes de protecció per fer efectiu el dret fonamental a l’habitatge regulat a l’article 47 de la Constitució espanyola i l’article 26 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya comporta greus conseqüències que en molts casos pot arribar a la mort. Totes aquestes morts evitables són responsabilitat de les administracions que per acció o per omissió no els garanteixen.
És important analitzar-ho des d’una perspectiva estructural, entenent que no és causal ni anecdòtic, ja que és el resultat d’un sistema pervers d’especulació que afavoreix als grans tenidors i multinacionals i que, a força d’escanyar-nos, ens aboca al patiment i en molts casos al suïcidi (més dels que les dades oficials reflecteixen) perquè no hi ha cap més alternativa possible. Vivim en un estat d’emergència residencial que cal erradicar.
Fallen els circuits de protecció, ja que no arriben a protegir les persones quan es troben en una situació d’emergència social. Cal repensar les polítiques que siguin eficaces per a les persones posant les cures i la vida al centre.
Entenem doncs, que el fet que el Govern de l'estat espanyol hagi recorregut la Llei 11/2020 de regulació de preus a Catalunya és no voler solucionar el problema de fons, entorpir les possibles solucions i emmirallar-se en batalletes polítiques que no fan cap bé a les veritables damnificades, que són les famílies afectades i la societat civil en el seu conjunt.
En el sistema actual, l'habitatge s'ha convertit en un element de segregació social que, juntament amb la precarietat laboral, provoca morts evitables cada dia.
