Fa unes setmanes la ministra de treball, la ministra d'igualtat i els sindicats majoritaris vam signar l’Acord per al Desenvolupament de la Igualtat Efectiva entre Homes i Dones en el Treball. L'objectiu és fer establir mesures específiques per fer efectiu el dret a la igualtat i establir el desenvolupament reglamentari del Real Decret 6/2019 sobre els Plans d'Igualtat i la igualtat retributiva.
Saps què són els plans d'igualtat? A continuació t'expliquem tot el que has de saber!
Els plans d’igualtat tenen per objectiu implementar la igualtat real i efectiva entre dones i homes dins d’una mateixa empresa i/o entitat. Així mateix també busquen eliminar de discriminació de sexe.
S’elaboren d’acord amb les normes bàsiques de l’Estatut dels Treballadors i de la Llei Orgànica 3/2007 per la igualtat efectiva entre dones i homes.
Les organitzacions de més de 50 treballadores queden obligades a la tenir-ne mentre que la resta els poden elaborar de forma voluntària, negociant amb la representació legal de les treballadores.
Tot i això, totes les empreses estan obligades a respectar la igualtat de tracte i d’oportunitats en l’àmbit laboral i hauran d’adoptar mesures
dirigides a evitar discriminacions entre dones i homes.
També és obligatori tenir un protocol de prevenció i abordatge d’assetjament
sexual i per raó de sexe.
Hauran d’incorporar com a mínim els següents aspectes:
Sí, s’hauran d’inscriure en el Registre Central de Convenis, Acords Col·lectius i Plans d'igualtat (es modifica el RDL 713/2010) i també als registres de les comunitats autònomes. Serán d'accés públic.
La fase d’avaluació de gran importància ens permetrà determinar la incidència del pla d’igualtat a l’entitat i/o empresa.
És de màxima importància, ja que, pot:
És un òrgan intern que vetlla per la igualtat i la no discriminació. Així doncs, en cas que s’origini algun conflicte dins de l’entitat i/o empresa la comissió d’igualtat serà l’encarregada de canalitzar-ho al Tribunal Laboral de Catalunya.
Visita aquest enllaç per saber més sobre els plans d'igualtat i posa't en contacte amb nosaltres si necessites assessorament laboral!
Fa molts dies que escoltem constantment notícies alertant-nos. Enmig d'una pandèmia i una crisi econòmica que està passant factura a moltes persones i sectors, els mitjans de comunicació han posat al centre de l'agenda mediàtica el tema de l'okupació, fet que alguns partits estan aprofitant per enviar missatges polítics.
Però és l'ocupació un problema real per a la majoria de la població? Ho analitzem.
Els habitatges ocupats sense contracte a l'estat espanyol no representen ni un 0,34% del total (estudi Institut Cerdà, 2017) i d'aquest total només 1 de cada 10 habitatges s'identifica com a "problemàtic" (un 0,03%). La gran majoria d'habitatges ocupats (4 de cada 5) pertanyen a bancs, fons voltor i grans empreses.
Posant-les en perspectiva, les xifres d'ocupacions són absolutament ridícules si les comparem amb les de desnonaments: més de 700.000 famílies han estat desallotjades en els darrers deu anys pels mateixos bancs que les treballadores vam rescatar en la darrera crisi econòmica.
Els lloguers han pujat un 60% a Catalunya des de l'any 2015 i a Espanya existeixen més de 3,5 milions d'habitatges buits. Aquest és el veritable problema.
Segons les dades de l'Obra Social BCN, tres de cada quatre persones que ocupen ho fan perquè no poden assumir el pagament d'un habitatge, perquè la realitat laboral i salarial està totalment desvinculada dels preus del mercat de l'habitatge. L'ocupació és una condició lligada a la precarietat, no pas un luxe.
Per què en comptes d'ocupació no parlem d'habitatge social assequible i de polítiques d'habitatge que garanteixin l'accés?
Què aconsegueixen amb l'excés de notícies? És potser un alarmisme interessat?
La problemàtica real del jovent no és l'okupació, sinó la impossibilitat d'emancipar-nos: només 2 de cada 10 joves ho podem fer.
A finals del 2019 només el 18,7% del jovent residia fora del domicili familiar, la pitjor dada d'emancipació juvenil a Espanya des del 2002. A Catalunya la taxa d'emancipació juvenil és lleugerament més elevada però va a la baixa i en els darrers anys ha passat del 33% al 20%.
És a dir, els preus de l'habitatge continuen sent inassolibles per a la majoria del jovent.
Llogar un domicili per una jove assalariada suposa el 90,7% del sou net mitjà. A Barcelona un 110%.
Comprar un habitatge suposaria el 60,4% del salari (dades Observatori d'Emancipació), però les opcions de compra són inassumibles per la majoria a causa dels requisits previs de solvència i estalvi que molt poques joves poden tenir.
Et recomanem: joves sense llar a Barcelona.
El que necessitem són lleis que garanteixin el dret a l'habitatge, no discursos que ens alertin de la possibilitat de que ens ocupin uns pisos en propietat que no podem tenir i difícilment tindrem mai!
Llegeix el nostre informe sobre emancipació juvenil i habitatge digne.
Des de fa molts mesos els sindicats majoritaris estem mantenint reunions amb les dues patronals principals del nostre país, Foment del Treball i PIMEC, mitjançant l'espai de diàleg que ens ofereix el CRL. Ens han reconegut el paper fonamental que tenim les persones joves, sent el futur de la nostra societat i que cal integrar-nos dins el mercat laboral, per impulsar i assegurar la prosperitat com a societat, la de les empreses i els països mitjançant la formació, la preparació i l'experiència. Les persones joves som un element clau.
Prova d'això, són aquests preacords negociats, per materialitzar en recomanacions a la negociació col·lectiva per tal que serveixin de referència en les agents implicades en les signatures dels convenis col·lectius. Així doncs, vam preacordar entre altres aspectes:
Quan ja s'estava a punt de tancar el preacord, a falta només de la darrera reunió i sense donar cap motiu, s'han fet enrere. Encara no coneixem el perquè de la seva negativa. Just quan va esclatar la pandèmia mundial, que encara ens ha portat més precarietat laboral a les joves. Segons diversos informes, tals com l'elaborat per l'Observatori de la Joventut o el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, queda demostrat per les dades que les joves som les persones més vulnerables laboralment.
Una vegada més volem posar especial èmfasi en les joves becàries, en totes les seves modalitats. Són persones que malgrat estar desenvolupant una feina dins d'una empresa no tenen contracte laboral, i per tant, no son personal laboral de les empreses i no estan emparades pels drets de les persones treballadores.
En aquests moments, això cobra especial rellevància en el cas del sector sanitari i hospitalari, així com a la resta de sectors estratègics dins de la societat. Dins del context en el qual vivim, s'han hagut d'accelerar algunes contractacions, fins i tot de gent que encara no té acabada la seva formació.
Pensem que és un gran error obviar aquests preacords que impulsarien de manera notòria les condicions laborals de les persones joves ara que estem començant a pagar el preu del virus Covid19.
Des de l'Avalot exigim a les patronals, Foment del Treball i Pimec, que demostrin el seu veritable interès pel jovent i pel país signant aquest preacord.
A la ciutat de Barcelona unes 4.200 persones a Barcelona no tenen llar i les dades indiquen que la situació s'està agreujant amb la COVID-19.
L’atur i la dificultat d’accedir al mercat laboral amb un salari digne que ens permeti pagar un lloguer també ha comportat que moltes joves es trobin sense llar.
En els últims anys ha augmentat el nombre de joves entre les edats compreses 16 i 25 anys vivint al carrer. Aquest augment ha estat força significatiu, ja que, representa un 62,5% en comparació a l’augment que també és greu de l’1,3% i 2,6% entre les edats compreses 36 i 45 i els 45 i 55 anys.
Una reestructuració del mercat laboral podria pal·liar les dificultats amb la que es troben les joves per accedir al mercat laboral?
Segons els informes de la fundació Arrels les causes són complicades d'identificar ja que les circumstàncies vitals de cada persona són diferents.
Però el que és obvi és que cal garantir els drets humans i reduir al màxim aquelles situacions estructurals que poden conduir a les persones a situacions d'exclusió social, amb les quals acabin perdent el seu habitatge o impossibilitant el seu accés.
És imprescindible lluitar per una educació pública i universal, per un mercat del treball just i per un habitatge digne.
La majoria de les persones joves entre els 16 i 25 anys que estan vivint al carrer provenen de centres de menors. Aquesta xifra s’eleva al 64% en cas de joves d’origen extracomunitari i al 84% són joves d’origen marroquí.
Aquest perfil de jove migrant menor d'edat denota que no es destinen suficients recursos i que la Llei d'Estrangeria deixa desemparades a moltes joves que emigren dels seus països d'origen.
En els darrers anys ha augmentat en un 10% la presència al carrer de persones migrants nascudes en països extracomunitaris. Així doncs mentre que el 2016 representaven el 30% en data de 2019 hi representen el 40%.
El gènere també és un factor que influeix i el 39% de les dones que viuen el carrer són nascudes a l'estat espanyol aquesta xifra és molt menor en el cas dels homes, ja que, representaria el 22%. Aquest indicador ens mostra que a l'estat espanyol les dones som un col·lectiu encara més vulnerable, les quals patim més les desigualtats socials.
Perquè hi ha més dones nascudes a l'estat espanyol vivint al carrer que no pas homes? Pot explicar-se per les dificultats que tenim les dones a accedir a determinats llocs de treball a Espanya? O també per la precarietat laboral dins de determinats sectors majoritàriament ocupats per dones? O un altre motiu també s’explica a causa de l’escletxa salarial de gènere?
L'habitatge i el treball són dos drets que hi consten a la Declaració Universal dels Drets Humans i així s'han de garantir. Regular el mercat de l'habitatge i millorar el mercat de treball és la millor manera d'assegurar-nos que el sensellarisme no continuï en línia ascendent.
És imprescindible que es treballi per les persones sense llar de manera integral i coordinada des de les diferents administracions. Calen polítiques que garanteixin plenament el dret a l'habitatge i la implementació d'un pla de prevenció per no haver d'actuar quan ja és massa tard.
El gènere, la nacionalitat i l'edat són factors que influeixen i acabar amb qualsevol via de discriminació és imprescindible perquè totes les persones disposin de les mateixes oportunitats per accedir al mercat laboral i de retruc accedir a un habitatge digne.
Si voleu més informació sobre la situació de les persones sense llar us adjuntem l’informe elaborat per la Fundació Arrels.
El turisme consisteix a visitar per plaer un altre país, ciutat, regió que no es compren dins de l’àrea de la nostra residència. El turisme s'ha convertit en una de les principals indústries arreu del món, també a Catalunya.
Però quin impacte té el turisme sobre el medi? S’està explotant de forma incontrolada els recursos naturals només pel turisme? Com repercuteix en l’economia de la regió d’acollida?
El turisme descontrolat impacta directament en les persones residents i en la societat, especialment en forma d'augment dels preus del lloguer i compravenda d'habitatges a conseqüència de la seva transformació en allotjaments turístics o la substitució del comerç de proximitat en establiments destinats principalment a turistes.
El turisme genera una situació de desigualtat respecte a totes aquelles treballadores que es dediquen al sector de l'hostaleria, restauració i turisme.
Tot i que el turisme és un important motor econòmic al nostre país, els esforços que s'han de fer per satisfer la demanda turística provoquen en molts casos precarietat laboral: temporalitat excessiva, contractes discontinus, jornades laborals interminables, hores extres no remunerades i sous molt baixos.
El turisme no tan sols pot resultar contraproduent per totes les treballadores que s’hi dediquen laboralment. També impacta negativament respecte al medi ambient.
El turisme provoca aproximadament el 5% del total de les emissions de CO₂ globals. La meitat dels desplaçaments anuals es fan en avió, que és el responsable d'un 3% de les emissions de diòxid de carboni.
També és conseqüència del turisme l'explotació de zones rurals i protegides, la massificació, la contaminació i la degradació dels ecosistemes.
Davant les pràctiques que comporten el turisme convencional, el turisme sostenible és aquell que aposta per unes pràctiques responsables amb el medi ambient.
El turisme sostenible ha de ser una via de gestió dels recursos de manera que puguin satisfer les necessitats socials i econòmiques, però sempre respectant la integritat cultural, els processos ecològics i la diversitat biològica.
És imprescindible que el desenvolupament turístic es fonamenti en la sostenibilitat, que sigui ecològicament viable a llarg termini, viable econòmicament i equitatiu des del punt de vista ètic i social.
L'evidència científica confirma que el confinament i les restriccions de mobilitat provocades per la COVID-19 han beneficiat al medi ambient.
Afavorir de nou un turisme descontrolat, només comportarà més degradació i desigualtat. Hauriem d'aprofitar aquesta oportunitat per evitar retornar al model turístic anterior i pensar en un decreixement turístic que no comporti gentrificació ni desplaci els centres urbans per culpa dels habitatges turístics, que no impedeixi la vida col·lectiva local i que no sigui part de l'especulació ambiental.
La COVID-19 ha evidenciat que el turisme és un dels sectors amb menys resistència a les circumstàncies sobrevingudes. Cal revertir els processos de degradació, recuperant la salut dels ecosistemes i de les persones, perquè és l'únic que ens garanteix un desenvolupament industrial respectuós
Sabem que a partir dels setze anys podem treballar, però cal que tinguem en compte que encara que puguem entrar al món laboral existeixen algunes diferències en el lloc de treball entre aquelles persones que són menors d’edat i aquelles que ja són majors.
Aquestes diferències moltes vegades són desconegudes per les joves menors d’edat i en conseqüència, moltes joves de setze i disset anys tenen condicions que són pròpies de la seva edat.
Analitzem els aspectes més importants a tenir en compte del treball en menors d’edat.
Quan som menors d’edat no podem firmar el contracte nosaltres sol, aquest ha d’anar firmat també per la mare, el pare o la tutora legal de la jove. A partir dels divuit anys això canvia i amb la nostra firma serà suficient.
Una jove menor d’edat pot fer un màxim de vuit hores diàries. Això també canvia amb la majoria d’edat, que podran fer fins a nou hores diàries.
Una de les altres variacions que hi ha en el treball en menors d’edat és respecte als descansos. Quan som menors d’edat hem de tenir un descans de trenta minuts per cada quatre hores i mitja de treball. Quan ja som majors d’edat el descans es redueix a quinze minuts, i serà cada sis hores de treball continuades.
Les joves menors d’edat no podran treballar en horari nocturn, és a dir, entre les 22h i les 6h. Amb la majoria d’edat es pot començar a realitzar treball nocturn.
Les joves menors d’edat tampoc podran realitzar hores extres. Pel que fa a les majors d’edat, podran fer fins a vuitanta hores extres a l’any. Una vegada s’hagin realitzat les vuitanta hores extres retribuïdes, cada hora extra que es faci s’haurà de compensar amb vacances.
En aquest cas la legislació és igual per menors i majors d’edat i el màxim d’hores setmanals serà de quaranta.
El descans entre jornades també és igual entre les persones menors i les que ja són majors. En aquest cas, el descans mínim entre jornades ha de ser de vuit hores.
Hem de recordar sempre que les condicions laborals poden ser millorades pel nostre conveni col·lectiu o el nostre contracte. És important que en cas de no comprendre bé el que ens diuen aquests documents acudim a demanar assessorament laboral per tal de comprendre bé les condicions del nostre lloc de treball.
Per altra banda, també és important destacar, que tenint en compte aquestes diferències a l’hora de treballar entre menors i majors d’edat, hi haurà feines que per la seva pròpia condició no podran ser desenvolupades per una persona menor d’edat.
La situació de la Covid-19 hi ha influït a l'ordre de les nostres vides. L'àmbit laboral ha canviat dràsticament i moltes persones que tenen símptomes de Covid-19 no han abandonat la seva feina per por de perdre el seu lloc de treball i amb això perdre els seus ingressos i mitjà de subsistència.
T'expliquem com s'ha de procedir en els diferents casos:
Situació 1. M’he contagiat de Covid-19:
En aquest cas no aniré a treballar. Ja que, la metgessa de l’Equip d’Atenció Primària m’haurà d’expedir el document de baixa.
Situació 2. Tinc símptomes de Covid-19 però desconec si m’he contagiat:
En aquest cas haurem de comunicar-ho a l'empresa i fer l'aïllament al nostre domicili habitual, en cap cas hem d'anar a treballar amb símptomes. És important seguir el protocol sanitari i procedir a fer la PCR.
Situació 3. He tingut contacte directe amb un positiu de COVID-19.
Tampoc haurem d'anar a treballar, hem d'aïllar-nos a casa i seguir el protocol sanitari per informar del contacte i procedir a fer la PCR.
Així doncs, si em trobo davant d'algunes de les situacions que hem vist anterior i m'hi hagi d'aïllar, o bé m'he contagiat seré beneficiària de la prestació econòmica d'Incapacitat Temporal. La situació amb la qual em trobaré serà la d'assimilada a accident de treball, exclusivament per a la prestació econòmica d’incapacitat temporal del sistema de Seguretat Social
Si el contagi s’ha produït en el mateix centre de treball, aquesta situació serà qualificada d’accident de treball.
En aquest cas també serem beneficiàries d’una prestació econòmica d’incapacitat temporal. Els requisits són:
Si el nostre lloc de treball està en un municipi on l’autoritat competent hagi acordat restringir la sortida o l’entrada i el nostre domicili es troba en un municipi diferent, per tal de rebre la prestació s'haurà d’acreditar:
Pots trobar més información en el següent enllaç.
I recorda que sempre que necessitis assessorament laboral, pots posar-te en contacte amb nosaltres i t'ajudarem. Escriu-nos a bustia.avalot@catalunya.ugt.org o omple el següent formulari de contacte.
En el Dia Internacional de la Joventut, volem denunciar que les joves hem estat de nou les grans oblidades en aquesta crisi.
Durant la pandèmia hem estat presents en els sectors més precaritzats i també en contacte amb el públic i les possibles transmissions de la COVID19. A causa de la precarietat laboral i el preu de l'habitatge, el jovent som també les persones que més ens veiem obligades a compartir llar amb altres joves, la qual cosa fa que la nostra situació residencial sigui més precària i ens exposi més al virus.
Però ningú no ha pensat en nosaltres ni s'ha preocupat de la nostra situació: ni abans, ni durant ni després de l'estat d'alarma. Som les grans oblidades en una crisi que està precaritzant encara més les nostres vides.
La situació precària del jovent no és nova. Abans de la pandèmia ja triplicàvem el nombre de contractes temporals respecte a la resta de la població i patíem unes taxes de parcialitat i sobrequalificació que ens impedien l'emancipació.
A conseqüència de la pandèmia ens trobem que a més som el col·lectiu amb més risc de patir pobresa i exclusió social. Representem el 20,38% del total de l'atur: l'atur juvenil s'ha incrementat en 13.000 joves respecte al trimestre anterior i en 19.500 joves respecte a l'any anterior. Sense comptar els ERTO!
Però, tot i això, quan se'n recorden de nosaltres és per acusar-nos i criminalitzar-nos.
Des que va finalitzar l'estat d'alarma i el confinament total, han trobat en nosaltres un objectiu fàcil, però volem reivindicar que com a col·lectiu no estem fent res que no estigui permès.
El jovent estem patint l'estigmatització per part de la societat i de l'ús que fan els mitjans de nosaltres, magnificant constantment els casos de transmissió entre joves mentre les expertes assenyalen que la majoria de rebrots es donen en espais laborals.
Per què en comptes de a nosaltres no responsabilitzem a les condicions laborals o d'habitatge que patim les joves de classe treballadora i que són també un focus de contagi?
No és la primera vegada que se'ns acusa d'irresponsables, quan en molts casos som les joves les que ens hem solidaritzat i engegat iniciatives i projectes per pal·liar en la societat i l'entorn els efectes de la pandèmia.
És evident que tothom ha d'extremar precaucions, també nosaltres, però si exigeixen responsabilitats al jovent i no a la resta de la societat, el que aconsegueixen és estigmatitzar-nos i criminalitzar-nos.
Les joves estem fartes de sentir a dir que som la "generació perduda" o que se'ns anomeni "ni-nis", com si majoritàriament no treballar ni estudiar fos una elecció i no una impossibilitat. Estem fartes que només se'n recordin de nosaltres per parlar de fracàs o de violència.
Som nosaltres les que més patim i patirem les conseqüències de la crisi derivada de la COVID19 al mateix temps que encara arrosseguem les conseqüències de la crisi del 2008.
Des de l'Avalot lamentem i denunciem l'estigmatització que s'està fent del jovent i demanem que deixeu de responsabilitzar-nos i comenceu a preocupar-vos més per nosaltres i la nostra situació precària.
Volem que ens poseu al centre de les polítiques, no al centre de la diana!
Cal que defensem l'emancipació social, la dignitat laboral i l'apoderament juvenil, que són eines imprescindibles per fer-nos protagonistes de les nostres vides.
Amb la crisi de la Covid-19 i l’estat de l’arma que ha provocat, el teletreball s’ha estès en molts sectors i ha tret a la llum el problema que pot suposar per la conciliació laboral i familiar.
El teletreball és una modalitat de treball que ja fa uns anys que existeix, però amb l’arribada de la Covid-19 i l’estat d’alarma decretat pel govern en conseqüència d’aquesta, s’ha implementat en moltes empreses i sectors on fins ara no s’utilitzava o, si es feia, en una mesura molt inferior.
Tot i que el teletreball, ben planificat i amb previsió, pot ser una eina útil a l’hora de conciliar la vida laboral i familiar, a l’hora d’estalviar-nos temps en els desplaçaments i la flexibilització que permet dels nostres horaris de feina, si es fa de forma precipitada i sense aquesta planificació i previsió pot ser un factor contraproduent.
Durant la crisi sanitària milions de treballadores vam haver d'assumir el teletreball com a eina d'emergència, la majoria de vegades sense tenir les eines ni l'espai adient per portar-lo a terme.
Hi ha hagut principalment dos factors que han contribuït a dificultar la conciliació laboral i familiar.
Per a moltes persones, el teletreball d'emergència ha estat una trampa. Especialment per a les dones, que som qui assumim majoritàriament aquest tipus de tasques no remunerades.
El teletreball digne és aquell que...
Per garantir-ho, és imprescindible regular-ho. Aquests mesos han demostrat que el teletreball sense regulació, no només no facilita la conciliació sinó que l'entorpeix. Cal regular i incloure el teletreball digne a tots els convenis col·lectius, amb l'objectiu de posar fi als abusos i donar resposta a les necessitats d'empreses i treballadores.
Des de l'Avalot treballem per defensar els teus drets laborals, si tens qualsevol consulta, no dubtis en posar-te en contacte amb nosaltres i t'assessorarem.
.
