Sant Violentí i altres mites de l'amor romàntic

Per amor romàntic entenem aquell model de relació afectiva basada en els principis de que l’amor ha de ser etern, exclusiu, incondicional, sacrificat i sotmès a la persona amb la que estem. Però aquest amor no és amor: és romanticisme creat i explotat per perpetuar l’heteropatriarcat. Ens ensenyen a estimar en base a la propietat privada i des de la desigualtat existent entre dones i homes. Desigualtat que es fa patent des del moment en que, voluntàriament o no, a les dones se’ns ensenya a estimar més la llibertat de l’home que no la nostra.

L’amor romàntic és una eina de control social i ha de ser analitzat no només des d’una perspectiva sentimental sinó també com la construcció social que és i que dies com Sant Valentí evidencien. El 14 de febrer patenta l’amor com un pilar més del consumisme i de l’explotació del sistema de gèneres, que ens fica al cap que estimar també és gastar i ens dona la percepció de que quant més gastes, més estimes.

Des de l’Avalot creiem important desfer-nos de les imposicions de gènere que s’han creat al voltant del concepte de l’amor i trencar mites, com els que exposem a continuació:

• "L'amor és etern": No. De vegades dura molt de temps i altres no. Pensar que ha de ser necessàriament per sempre implica que hauràs de fer sacrificis per fer que es mantingui en el temps i que et sentiràs fracassada si s’acaba.
• "L'amor pot amb tot": No. La filosofia de l’amor incondicional és molt perillosa, perquè dona per suposat que som capaços de perdonar-ho tot i ni tot és perdonable ni tot és permissible. No estimem passi el que passi, no estimem amb violència ni desigualtats ni maltractaments. Un amor sa, és un amor amb condicions.
• "Qui t’estima et farà plorar": No. Sovint hem escoltat allò de “els que es barallen, es desitgen” i no, l’amor t’ha de fer gaudir i hem de trencar amb la fal·làcia de que estimar implica patiment. L’amor no ens pot lligar ni limitar ni fer patir, hem de fer-nos responsables de la nostra felicitat i revisar els obstacles que ens impedeixen gaudir.
• "Ets la meva mitja taronja": No. Això el que ens ve a dir és que estem incompletes i que necessitem algú. Cadascuna de nosaltres és una persona sencera en si mateixa i tenir parella no és un requisit indispensable per ser feliç.
• "Som un": No. Sou dos individus i estar enamorat o en parella no implica fusionar-te amb l’altre persona i perdre la teva pròpia identitat.
• "Sense parella estàs sola": No. Ni ser soltera és ser infeliç ni implica soledat. Estem envoltats de persones que ens acompanyen i aprecien sense necessàriament haver de tenir una relació romàntica amb elles. La parella és el pilar fonamental de la societat occidental i per aquest motiu es penalitza la solteria o quan es trenca una relació és viu com un fracàs personal. No ho és.
• "Els gelos demostren amor": No. Segons l’amor romàntic, els gelos són una senyal que demostra que la teva parella t’estima. La realitat és que els gelos demostren toxicitat i una actitud possessiva que identifica que tractem les persones com a propietats.
• "Sóc feliç perquè estàs amb mi": No. Hem de trencar amb la felicitat dependent. En cap cas la nostra felicitat afectiva es pot sustentar en la persona amb la que decidim compartir relació. El fet de tenir parella és una elecció lliure i la nostra felicitat ha de dependre de nosaltres, no de ningú altre.

Tots aquests mites, en algun moment, els hem reproduït inconscientment i acaben generant violència. Hem de trencar amb ells i qüestionar com l’amor romàntic ens afecta per així poder treballar per destruir els models heteronormatius i construir relacions i identitats diverses que parteixin de la igualtat i la llibertat, amb la intenció d’afavorir relacions molt més sanes i horitzontals, que es sustentin en el principi bàsic de l’autonomia i no pas en el del control o la dependència.

És vital que entenem que l’amor ha d’estar basat en el bon tracte i en la igualtat, amb la intenció d’establir relacions igualitàries en les que les diferències serveixin per enriquir-nos mútuament. És necessari un canvi social, cultural, econòmic i sentimental. L’amor no pot estar basat en la propietat privada i la violència no és cap eina per solucionar problemes. Necessitem altres models femenins i masculins que no es sustentin en la fragilitats d’unes i la brutalitat d’altres.

Des d’aquí us convidem a totes a qüestionar i rebutjar l’heteronormativitat i els rols de gènere establerts, així com els patrons relacionals de la cultura occidental moderna, que subordina a la dona i que es fonamenta en preservar la família. Només així serem capaces de construir relacions afectives des del respecte i centrades en cuidar-nos a nosaltres mateixes!