Aquests dies hem vist massa sovint militars uniformats per la televisió donant l’última hora de l’avanç del coronavirus a l’Estat Espanyol. Amb la seva aparició, inesperada, a la vida pública, també ha arribat tot un llenguatge bel·licista impropi d’una crisi sanitària com l’actual. Hem sentit dir a Miguel Ángel Villaroya, Cap de l’Estat Major de Defensa, frases com “hoy es viernes en el calendario, pero en estos tiempos de guerra, o crisis, como queráis llamarlo, todos los días son lunes” o d’altres com “en esta guerra irregular y rara que nos ha tocado luchar, todos somos soldados”, en aquestes dues frases, ja podem comprovar el llenguatge bèl·lic que s’està utilitzant per informar a la ciutadania sobre una crisi sanitària.
És sorprenent que no sigui personal mèdic i científic el que estigui dalt de la tribuna informant la ciutadania en moments de crisi sanitària. Lògicament, l’exèrcit pot donar suport desinfectant espais, ajudant a construir hospitals de campanya i moltes altres tasques, però el seu llenguatge de guerra no ha de ser el que es transmet des del govern en una crisi d’aquestes característiques, al seu lloc hi ha d’haver la solidaritat, la cooperació veïnal i el bé comú.
En una crisi com l’actual, això ens pot portar a pensar en la quantitat de recursos econòmics que s’han destinat a construir la guerra, a les forces militars i a la indústria armamentista al mateix temps que es retallava en la despesa a la sanitat pública. De cop i volta, trobem que la situació en què estem no és una guerra, sinó una crisi sanitària i resulta que tenim una sanitat i a les seves professionals debilitades per les polítiques neoliberals que han privatitzat els serveis públics.
El problema d’aquest llenguatge de guerra és que, tal com apunta Lídia Heredia en un article, de dir-ne guerra en surten tot un seguit de preguntes, com ara: Qui és l’enemic? S’hi val tot per lluitar-hi en contra? Es retallaran les nostres llibertats en nom del combat contra l’enemic? Les respostes ens poden portar fàcilment a buscar culpables, en moltes ocasions amb objectiu erroni. Exemple d’això en poden ser les denúncies entre veïnes, o els escrits que reben personal de supermercats, sanitari i d’altres que han de seguir als seus llocs de treball, per part de les seves veïnes demanant que busquin un altre lloc on viure per por que portin el virus al seu bloc. També és important la pregunta sobre la possible retallada de drets i llibertats, ja que la seva resposta posa el focus d’atenció una vegada més sobre els cossos i forces de seguretat.
En aquest cas, hem vist com els abusos policials han estat presents durant tot l’estat d’alarma. Han corregut per les xarxes socials vídeos en què es veien agents de diversos cossos policials actuant amb un ús desproporcionat de la força, aquests casos s’han donat arreu de l’estat espanyol. Un dels casos que més indignació ha generat a la xarxa és el d’una agressió per part de l’Ertzainza a Bilbao a una persona amb trastorn de salut mental i a la seva mare. També s’han vist imatges de policies locals responent amb violència i també a membres de la Policia Nacional.
Ara bé, en el cas dels abusos policials, molts col·lectius com SOS Racisme alerten que no són nous, especialment per aquelles persones migrants i racialitzades, el què és nou és la situació en què es donen, el confinament absolut.
Queda en evidència que durant el que quedi d’estat d’alarma i molt especialment després d’aquest, s’haurà de tenir un ull posat en l’evolució d’aquesta exaltació del llenguatge militarista així com de l’ús de la força desproporcionada per part dels cossos i forces de seguretat de l’estat, ja que volem que es respectin els nostres drets i llibertats.
