Maria, Deltebre. 

Sóc personal de neteja de domicilis particulars. Em trobo en una situació crítica, ja que he perdut la meva feina i m'he quedat sense ingressos i he de pagar tots els rebuts igualment.

Vaig negar-me a anar a treballar, ja que no s'estaven prenent mesures de protecció a l'hora d'anar a netejar les cases i per aquest motiu he perdut la feina.

Crec que el servei de neteja a cases de gent gran, és un servei essencial, ja que necessiten ajuda. 

No crec que la gent hagi agafat consciència de la importància de la nostra feina, però jo com a dona treballadora en el sector, sí, valoro més la meva feina, per prendre mesures per cuidar-me i així cuidar a les altres persones. 

Som un sector desprotegit i el Govern hauria de prendre més mesures socials i laborals. Tot i que dubto que les persones tinguin més valor que els diners, en aquest sistema... És trist,  però és així.

Sheila, Barcelona.

Treballo com a operària en una empresa automobilística. A causa de l'Estat d'Alarma, la meva empresa ens ha aplicat un ERTO. No tinc massa clar quan s'acabarà aquesta situació ni quan em podré reincorporar de nou.

L'impacte que aquesta crisi ha tingut per a mi, és parar en sec la meva vida. Respecte a l'economia, no em puc queixar. El comitè de la meva empresa ha aconseguit un acord bastant digne.

La feina a l'automoció segueix sent molt manual i treballem molt juntes, amb el que és difícil poder desenvolupar-la sense comprometre les mesures de seguretat. M'imagino que la part d'enginyeria, recursos humans, etc, seguiran treballant.

A curt termini, no considero que sigui una feina essencial, ho seria si la situació s'allargués més. Es necessiten vehicles per a transportar mercaderies i persones.

Pel que fa a la visió social, no crec que ara mateix sigui una feina important com per canviar el que la gent pot pensar. Jo, que sóc bastant crítica amb el sector, he de reconèixer que m'agrada pensar que estan aportant en aquesta crisi: mascaretes, respiradors, etc.

Crec que una part positiva és l'oxigen que li hem donat al planeta, que li fa molta falta i hauríem de conscienciar-nos més. A banda, crec que necessitem reforçar el nostre sistema sanitari. Crec fermament, que hauríem de replantejar-nos que, tot el que estem comprant en el mercat estranger a preus desorbitats, ho podríem fer aquí, amb salaris dignes.

Habitualment sóc molt crítica amb tot, amb el sindicat, també, però veient de molt a prop tot l'esforç que esteu fent per a classe treballadora, només em queda agrair-vos-ho.

Jordi Ramón, 30 anys, Granollers.

Sóc músic i professor. Segueixo treballant a les escoles amb un plantejament totalment virtual. Considero que la teoria és bona, però dur a terme un temari escolar de la nit al dia en un altre format ens ha fet posar potes enlaire a tot el sector educatiu. S'espera molt de nosaltres i s'assumeix que serà automàtic i obvi, però cal una implicació de totes les parts i garanties de les autoritats per poder donar fermesa davant la nova situació. No es té en compte que programar mesos de classes comporta mesos de preparació. Estem treballant el doble i el triple de les hores que tenim al contracte, perquè no hi ha altra forma.

Pel que fa a la part de músic i artista, desgraciadament és horrible la realitat i el futur a mitjà termini que es planteja. Conec gent que viu exclusivament d'això i ara no saben quan podran tornar a treballar fent música en directe. Lògicament, la situació ho requereix, però el problema és que no hi ha cap mena d'ajuda, de subsidi ni atur per a un sector extremadament mal regulat, desemparat, menyspreat i ignorat com ho és la cultura en directe.

Considero ambdues professions com a serveis essencials. D'artista, la percepció social és la professió sense futur, però aquests dies és una de les coses que està donant més llibertat i entreteniment a les persones confinades i ajuda emocional i mentalment. Tot i així, sembla que vivim de l'aire.

Espero que, després d'aquesta crisi, com a mínim, que la societat agafi consciència d'allò realment essencial i obri els ulls a aquelles persones que abans no valoraven certs oficis.

Irene, 25 anys, Barcelona.

Sóc monitora de lleure i monitora de menjador a una escola. A causa de la situació ocasionada per la Covid-19 m'he vist afectada per un ERTO a l'escola on treballava. A la feina com a monitora de lleure, estic a la mateixa situació que anteriorment, és a dir, no he vist afectat el meu contracte laboral.

La meva situació personal actual es veu molt afectada en l'àmbit econòmic, ja que des del mes de març, les primeres setmanes vaig cobrar igual que sempre però les dues últimes setmanes he passat a cobrar el 70% del meu sou, que ja de per si, és precari. El futur immediat, tampoc és gaire esperançador. De moment, calculo que fins al setembre que torni a obrir l'escola, no em reincorporaré i tornaré a la meva normalitat personal i laboral.

Crec que les meves dues feines no estan considerades com a essencials en la lògica actual, però crec que sí que haurien de ser considerades com a tal. De fet, a la feina com a monitora de menjador eduquem i acompanyem els nens i nenes de l'escola i crec que això sí que és essencial. L'educació, considerada com a essencial, en cas de no poder-se fer de manera presencial sí que s'hauria de garantir igualment de manera telemàtica, habilitant classes i recursos educatius per a totes.

La meva percepció personal envers les meves dues feines no s'ha vist alterada per la situació actual i crec que socialment tampoc ha variat.

En relació amb les mancances que considero que són més evidents en el meu sector és la manca d'informació i la incertesa envers el futur laboral de les treballadores.

Per últim, crec que aquesta crisi actual hauria de comportar una millora en la contractació i regularització de totes les treballadores i una millora de les condicions laborals del personal sanitari i del personal del sector social.

La defensa d'un sistema sanitari públic, universal i de qualitat i un sistema social públic i amb més recursos és essencial.

Isabel, 32 anys, Barcelona.

Sóc gestora comercial a una entitat bancària. En el meu cas, a l'oficina s'han fet dos torns de treball. És a dir, treballem durant quinze dies presencialment a l'oficina i els quinze dies següents teletreballem.

Els dies que hem de teletreballar és molt complicat, ja que, no tenim recursos suficients de connectivitat per treballar correctament. I els dies que havíem de treballar presencialment també hem tingut algunes complicacions, ja que a l'oficina hi havia moments que no teníem material suficient per complir amb el protocol de protecció (falta de mascaretes). Considero que ha faltat rapidesa a l'hora de decidir si fèiem teletreball o no. També ha faltat organització davant la situació i manca de millora tecnològica, ja que, després d'un mes encara és gairebé impossible treballar amb normalitat des de casa.

He sentit que s'han prioritzat objectius laborals davant de la meva salut i benestar, com per exemple, fent-me anar a la feina sense tenir el material adequat.

La meva feina sí que és un servei essencial. Però avui en dia, tot està tan digitalitzat i derivat a banca en línia i caixers automàtics que considero que es podria prescindir de la nostra presència a l'oficina.

En l'àmbit personal, la meva percepció sobre la meva empresa, ha empitjorat, ja que, no es prioritzen gaire les persones ni en l'àmbit de plantilla ni tampoc en l'àmbit de clients.

En l'àmbit governamental trobo a faltar un confinament més estricte i amb una durada considerable. Tinc la sensació que mai podrem canviar el sistema amb la classe política que tenim.

Tinc una relació propera i positiva amb els sindicats, a la meva empresa tenim unes quantes delegades sindicals i són bastant actives. 

Gilbert, 19 anys, Deltebre.

Sóc tècnic en Emergències Sanitàries.

En l'actual situació d'Estat d'Alarma he estat reubicat. En l'àmbit laboral, visc l'impacte de la situació com tot el personal sanitari, amb canvis de protocols, amb preocupació i incertesa.

La situació, no m'ha afectat econòmicament, ja que com és evident, he seguit treballant. Tampoc he vist vulnerats els meus drets com a treballador durant aquest estat d'alarma.

La meva feina és un servei essencial i crec que la percepció social d'aquesta ha canviat a causa de la situació actual. La meva percepció segueix sent la mateixa, la feina és el mateix, el que canvien són les patologies, però és el mateix sistema. Tot i això, sí que s'han fet més evidents mancances, com la falta d'equips de protecció individual, manca de formació, entre d'altres.

Falten mesures en l'àmbit governamental, la feina dels tècnics sempre ha sigut la mateixa, a veure si ara es demostra la feina que hem estat fent i canvien les coses.

Sóc tècnica de suport a la docència informatitzada i durant l’Estat Alarma estic teletreballant. Fa 41 dies que no surto de casa, faig el mateix, però des de casa. Aquesta situació no ha afectat la meva economia de cap mena, d’alguna manera estalvio, ja que no em desplaço. Tampoc he vist vulnerats els meus drets com a treballadora durant aquesta crisi.

La meva feina no és un servei essencial, però crec que la seva percepció social ha canviat. La meva, no massa. En el meu sector, però, la logística no estava adaptada per assumir alhora a tot el personal connectat online.

No trobo a faltar cap mesura particular a nivell governamental, però es podria aprofitar aquesta crisi perquè tothom pugui accedir a la tecnologia i pugui fer teletreball. També s’haurien d’augmentar els salaris de les feines essencials.

En aquesta situació no ha canviat la meva percepció sobre els sindicats, jo en formo part.

Monica, 27 anys, Barcelona

Sóc autònoma i vaig començar a treballar recentment com a consultora de reclutament a una agència de recursos humans per a una empresa francesa. Ja que l'empresa és francesa i el meu permís de residència només em permet treballar a Espanya, estic com a falsa autònoma.

Donada la situació actual, he vist com el meu salari ha disminuït un 80% i, a l'haver completat l'alta d'autònoma el 16 de març, no compleixo amb els requisits per rebre ajudes econòmiques de la meva mútua. Per altra banda, he hagut de passar de treballar a un espai de co-working a treballar des de casa.

He notat una reducció de la meva càrrega de feina, ja que la quantitat de processos de reclutament des de l'inici d'aquesta crisi han disminuït significativament. Els processos que segueixen actius són molt més lents i moltes empreses no estan disposades a fer les entrevistes on-line. On si s'ha vist una demanda en augment és en els sectors de l'alimentació, salut, màrqueting, IT i ciberseguretat, que són els sectors més sol·licitats en aquesta situació. El reclutament extern (contractar a una agència de suport) és més una comoditat que una necessitat per a les empreses, pel que és comprensible que tinguem menys clients, ja que una manera de reduir costos és fer reclutaments interns.

Sota el meu punt de vista, les ajudes i mesures econòmiques per a les persones autònomes no estan molt clares, em sento obligada a consultar-ho tot amb el meu gestor especialista, ja que no trobo la informació fàcilment.

Judit, 24 anys, Barcelona.

La meva professió actual és infermera. Treballo dins de la sanitat pública (ICS) des de fa 3 anys en un hospital de tercer nivell dins de l'àrea metropolitana de Barcelona, va ser la meva primera oportunitat laboral.

Abans que comencés el brot de Covid19 a Catalunya, el meu contracte era d'un 75% amb una durada de tres mesos, en el moment que es van iniciar els contagis, l'hospital va passar a tots els contractes reduïts al 100% de la jornada, a més s'ha canviat a torns de 12h, per tenir torns de dia i de nit. S’ha contractat més infermeres i també estudiants d’infermeria (que són un reforç però no poden fer-se responsables de portar pacients). 

En l'apogeu de la pandèmia ens han tret els dies festius perquè si no, no es disposa de personal suficient per a cobrir les unitats, encara que s'intenta que el personal gaudeixi d'un dia de festa al mes.

El coronavirus ha servit perquè la gent valori la nostra feina, esperem que quan la crisi passi la gent sigui més conscient que no es pot retallar en sanitat. 

Des del meu punt de vista, crec que l'hospital on treballo s'ha organitzat de manera força efectiva en comparació amb altres, però hi ha hagut alguns punts a discutir. No s'ha establert una forma clara de treball en les diferents unitats. Els protocols d'EPI van canviant segons la necessitat de material, durant una setmana vam tenir 3 protocols diferents de vestimenta. La manca de mascaretes és evident. Tampoc es fa un control PCR preventiu. 

La vida i els valors amb els quals hem estat vivint tots aquests anys estan desfasats. Hem d'aprofitar més els mitjans tecnològics que tenim al voltant i hem d'invertir més econòmicament en investigació, sanitat i educació.

Crec que el sindicat a l'hospital s'ha preocupat per defensar els drets i la seguretat de les persones treballadores, així que la meva percepció ha anat a millor. 

Rebeca, 31 anys, Sabadell.

Sóc infermera d'Atenció Primària. Per la meva professió, considerada com a activitat essencial, he vist que he hagut de canviar de centre de treball, és a dir, de Centre d'Atenció Primària.

Les meves tasques diàries quotidianes s'han vist afectades, ja que només podem atendre les urgències i això provoca que l'estrès entre l'equip de treball i amb les pacients, augmenti.

He notat que, en canviar de zona em costa més poder aparcar el cotxe que utilitzo per anar a la feina. Amb relació al tema econòmic, com que no m'he vist afectada per cap mesura, com ara un ERTO o reducció de jornada, continuo cobrant el mateix de sempre.

Crec que la falta de material de protecció en l'àmbit sanitari ha sigut molt evident i això provoca que la protecció establerta en la Llei de Prevenció de Riscos Laborals no es compleixi en tots els casos. Així doncs, les principals mancances que veig, que són més evidents en el meu sector, és la falta de material de protecció, que arriba tard i no arriba el material suficient per a tot el personal.

La percepció social envers la meva feina ha canviat una mica. De fet, ara mateix se'ns considera herois i heroïnes però no tinc tan clar que la gent sigui conscient de les nostres condicions laborals reals ni que la societat lluiti per la defensa d'un sistema sanitari públic, universal i de qualitat.

Carmen, 23 anys, Sant Boi.

Sóc estudiant d'Infermeria de quart curs, actualment treballant a l'hospital.

El dia 27 de març vaig començar a treballar a l'hospital com a infermera, a partir de la convocatòria sorgida arran de la situació actual. La meva vida ha canviat per complet, ha donat una volta físicament i emocionalment, fent-me repensar la meva visió de la vida. Pel que fa a l'economia, suposo que millorarà perquè m'entrarà un bon sou.

He vist vulnerat el dret a la nostra pròpia salut, ja que no ens donen prou recursos materials de protecció. No ens tracten prou bé i nosaltres mateixes hem de buscar-nos la vida.

El meu sector, sense cap dubte, és un dels més essencials. Socialment, ara ens estan valorant més, i la veritat és que crec que és una llàstima, perquè aquesta feina és molt important. La meva perspectiva personal també ha canviat; la meva autoestima ha augmentat en veure com les pacients surten recuperades i donant-nos les gràcies.

Considero que, quan tot això hagi passat, el govern ha de destinar recursos monetaris on realment és necessari invertir-los, la sanitat i l'educació, dos dels pilars fonamentals de la nostra societat. En el moment actual, també caldria que posi mesures raonables i amb base científica al voltant de l’aïllament i el risc de contagi. Mesures que no posin en més risc a la població.