Aquest proper 25 de Novembre tornem a sortir al carrer per a denunciar les violències masclistes que patim les dones en tots els àmbits de les nostres vides, que sovint ens són arrabassades.
En els darrers 10 anys 107 dones han estat assassinades per les seves parelles a Catalunya. Una xifra que mostra la violència física que sofrim però que només suposa la màxima expressió de la violència masclista vers les dones, la punta de l'iceberg d'una piràmide de diferents formes d'opressió i violència. Les violències masclistes són un problema estructural d'origen sociocultural; el trobem a l'escola, a la feina, al carrer, als mitjans de comunicació, dins de les nostres llars i també dins dels nostres moviments polítics i socials, i per tant, és necessari un canvi de mentalitat i de conducta per erradicar-lo, i no només el dia 25, sinó cada dia de l'any.
Sota la violència física hi ha tota una sèrie de diferents mecanismes de les violències masclistes, que prenen un caràcter més subtil i invisible. Mecanismes que estan totalment normalitzats i, per tant, socialment tolerats: mirar, insultar, menysprear, controlar, espiar, fer callar, desautoritzar, desvalorar, culpabilitzar... A la feina ens paguen menys per fer el mateix que un home i ocupem els llocs de treball més precaris i en pitjors condicions. I quan arribem a casa, carreguem sobre les espatlles la satisfacció de les necessitats dels altres, a costa de la nostra salut, el nostre temps i els nostres projectes personals. Els mitjans de comunicació i la publicitat estan infestats de missatges i imatges que ens degraden com a persones i ens releguen a la condició d'objecte sexual. També som agredides per un sistema judicial que és còmplice i perpetua les violències que patim, que no treballa per la reparació dels danys i que no ens protegeix.
Totes aquestes formes de violència són l'expressió d'un sistema d'opressió patriarcal. Tenen una funció clara: mantenir les dones en una situació de subjugació/dominació respecte els homes, però no només dels homes sinó també respecte a les institucions estatals, econòmiques, judicials i militars/repressives. L'extrema feminització de la pobresa n'és un clar exemple: retallades en mesures i ajuts socials, en recursos d'ajudes a la diversitat funcional, en sanitat i educació... Tot recau en sobrecarregar a les dones les tasques reproductives i de cures i ho fa a través de l'estat, per tal de preservar la seva estructura capitalista i els seus privilegis masclistes i classistes.
La fi de la violència arribarà des de baix, no des de les institucions que la perpetuen, sinó des de l'autoorganització popular de les dones. I aquesta lluita l'emprenem juntes, plegades, totes les que volem construir un món més just i una vida que valgui la pena viure-la.
Només amb la lluita feminista i adoptant postulats feministes i pràctiques conseqüents amb elles, podrem erradicar el terrorisme masclista. I els moviments socials i polítics tenim una gran responsabilitat en això: no podem girar l'esquena a les violències que ocorren en els nostres espais, les hem de combatre dins i fora.
Visca la lluita feminista!
